RELATS DE GRANS VIATGES

LA NAO VICTÒRIA. La primera volta al món

Autor: Dani gonzález. Guia de Terres Llunyanes

En un calorós 10 d'Agost de 1519 salpaven des del Port de Sevilla cinc embarcacions capitenejades per Fernando de Magallanes rumb a les Índies Orientals. Partien doncs 265 homes, 265 ànimes aventureres, repartits en cinc Naos; La Trinitat, La Sant Antonio, La Santiago, La Concepció i La Victòria, en una expedició que tènia com a únic propòsit trobar una nova ruta marítima que arribés a les Illes de les Espècies (Illes Moluques). L'expedició que planejava Magallanes era ambiciosa i arriscada, anteriorment rebutjat pels portuguesos la proposta era navegar sempre cap a l'Oest, sempre per mars castellans, a aquest costat de la línia de demarcació marítima acordada pels regnes d'Espanya i Portugal en el Tractat de Tordesillas. Aquest rumb, conegut com a Ruta cap a l'Oest, obriria una ruta directa amb les especieres orientals, salvant així el monopoli establert pels portuguesos i oferint noves oportunitats econòmiques als ports espanyols com a entrada de tan valuoses bagateles; pebre, clau, nou moscada i altres espècies que es cotitzaven a preu d'or en l'antiga Europa.

Fernando de Magallanes entra en contacte amb la cort i finalment presenta el seu projecte al Rei Carles I. Corrien bons temps per a la flota espanyola, després de la gesta de Cristóbal Colón. L'ambient era d'optimisme i esperança en tota nova empresa i expedició. El monarca, per tant, no va trigar a acceptar la proposta que oferiria riqueses i honor al regne i el 22 de Març de 1518 rubrica capitulacions amb el capità Magallanes a Valladolid.

Va ser una travessia plena d'imprevists i contratemps, amb sorts diverses per a les diferents Naus i els seus tripulants. Després de salpar les cinc Naus el 20 de Setembre de 1519 des de Sanlúcar de Barrameda, l'expedició navega rumb Canàries vorejant el continent africà fins a gairebé arribat l'Equador, des d'on es llançaria al gran blau per creuar l'Atlàntic amb ajuda dels vents.

Una vegada arribat a l'hemisferi sud i després de provisionar-se en terres brasileres, continuarien seguint la ruta demarcada anys abans per Juan Díaz de Solís fins al Riu de la Plata (Argentina). A partir d'aquesta latitud navegarien cap al desconegut, no hi havia mapes, no hi havia quaderns de bitàcola ni testimoniatges. Estaven tan lluny del món conegut d'on ni tan sols existien llegendes on aferrar-se. 

Després d'un primer hivern fondejats enfront de les costes de la Patagònia, on van prendre contacte amb l'ètnia amerindia dels Patagonis (actualment coneguts com els Tehuelches) i després de sufocar un intent de motí a bord de la Sant Antonio i el naufragi de la Santiago, l'expedició parteix rumb sud, cap al fred i desconegut sud, navegant a la recerca d'un pas marítim que els permetés arribar al Mar del Sud. 

Va ser el 21 d'Octubre de 1520 quan Magallanes, després de sortejar un laberint d'illots en una travessia complicada, creua el tan anhelat pas, batejant-ho com a "l'Estret de les Onze Mil Verges" seguint l'onomàstica de la data, i que quedaria pels segles reflectit en les cartes nàutiques com a Estret de Magallanes.

Enfront dels mariners s'obria un nou i immens oceà, el Pacífic, cridat així pels suaus vents i la mar en calma que casualment van trobar a la seva entrada. Començaria doncs la veritable odissea. Aquesta travessia va ser duríssima, l'escorbut va delmar la tripulació i l'ànim dels homes. Acabades les provisions, van acabar menjant serradures i el cuir del pal major, prèviament remullat i bullit. En quant a les rates de bord, totes van desfilar per la cassola. Els càlculs de Magallanes van errar en l'estimació de les dimensions d'aquest nou mar, i van passar més de tres mesos fins a tornar a escoltar el crit del vigia en el seu gairebé últim alè; Terra a la vista! 

El 6 de Març de 1521 l'expedició arribaria a Guam, illa pertanyent a l'arxipèlag de les Mariannes, des d'on van prosseguir el viatge fins que 10 dies després trobessin un dens grup d'illes que van cridar "Illes de Sant Llàtzer", seguint el santoral del 16 de Març al peu de la lletra, eren les Illes Filipines. Magallanes va prendre possessió de les mateixes en nom del rei i va formar aliances amb el Rajà Humabon i el Datu Zula. Seria a la illa de Mactán, un 27 d'Abril, on ocorreria el dramàtic episodi en el qual Fernando de Magallanes perdria la vida, en una batalla enfront de guerrers cebús comandats pel cap tribal Lapu-Lapu, qui es negava a pagar tribut a la corona espanyola i convertir-se al cristianisme. 

Després del tràgic succés, Juan Sebastián Elcano pren el comandament. Elcano, home de mar i amb una gran experiència en navegació s'havia guanyat la confiança de Magallanes i fins el moment havia estat el contramestre de la Concepció.

Hauria de ser doncs, Elcano qui complís amb els objectius de l'expedició i arribar a les Illes de les Espècies portant a bon port tan magna aventura.

La tripulació estava famolenca, desil·lusionada i minvada, no hi havia homes suficients per navegar les tres Naos que encara seguien a flotació, per la qual cosa es va prendre la decisió d'emprendre de nou la travessia prescindint d'una d'elles. Va ser La Concepció la que va córrer la sort de ser incendiada intencionadament per falta de tripulació.

Amb Juan Sebastián Elcano al capdavant de la Victòria i capitanejant l'expedició va posar rumb novament cap a l'oest. El 8 de Novembre de 1521, van arribar a destinació. Havien passat dos anys des de la seva partida des d'Espanya. Elcano va fondejar a l'entrada de Tidore i va fer disparar tota l'artilleria. L'ocasió ho mereixia. Als pocs dies de la seva arribada a la illa, ja va ordenar comprar clau als indígenes. La transacció va resultar profitosa, va canviar clau per alguns miralls, tisores, ganivets, barrets i draps de color vermell, que feien furor entre les gents d'aquelles illes. 

Però el temps apretava i el capità s'apressava per marxar de tornada a Espanya sabent que la flota del rei de Portugal caminava trepitjant-li els talons i guanyant milles a poc a poc. Va ordenar carenar les naus i posar noves veles, sobre les quals va fer pintar la creu de Santiago i la llegenda "Aquesta és la figura de la nostra bona aventura". El basc estava disposat a tornar a Espanya a qualsevol preu, costés el que costés. 

El capità tva haber de dividir la flota, la Trinitat que estava molt feta malbé i amb prou feines es mantenia a flotació es quedaria a Tidore per a la seva reparació a càrrec de Gómez d'Espinosa i 54 homes més, i una vegada reparada tornaria desfent la ruta pel Pacífic, finalment i després d'un fallit intent la nau va retornar a les Moluques on es quedaria per sempre.

Elcano a bord de la Nao Victòria abandonaria les Illes de les Espècies a la fi de Desembre de 1521 rumb sud. La decisió era travessar l'Índic, que en l'època pertanyia a Portugal segons el inexpugnable Tractat de Tordesillas. Era gairebé un suïcidi, una trobada amb la flota portuguesa suposaria la fi del viatge. La Victòria va fer parada a Timor i, sospitant que els portuguesos esperarien al voltant de les costes de Bengala, Elcano va traçar una arriscada travessia: anar des de Timor fins al Cap de Bona Esperança, creuant l'oceà pel paral·lel 40, a milers de milles de la costa asiàtica. 

Ho va aconseguir i va doblegar el Cap de Bona Esperança, ja només restava remuntar l'Atlàntic Sud sense aproximar-se a la costa i prendre els vents alisis de tornada a casa. Però encara quedaria per viure l'última proesa. A la ja consumida tripulació tornava a visitar-li l'escorbut, no quedava aigua ni menjar, en l'horitzó s'albiraven les illes de Cap Verd, per la qual cosa es va determinar córrer el risc i fondejar en l'arxipèlag que era creuament de camins de totes les derrotes portugueses. Elcano va elaborar un plà; va mentir als portuguesos assegurant que, en realitat, venien d'Amèrica i que el trencament del trinquet els havia desviat de la ruta. Els portuguesos van creure la mentida, però l'endemà van advertir l'engany. El governador va manar prendre a l'espanyol, però era massa tarda: Elcano ja havia marxat deixant-se guiar només pels vents alisis. Ara li restava un petit esforç més per arribar a casa. 

Després de tres anys d'expedició i més de 42.000 milles nàutiques, el 6 de Setembre de 1522, arribava al Port de Sanlúcar de Barrameda, Cadis, l'única embarcació supervivent de l'expedició, La Nao Victòria, governada per Juan Sebastian Elcano i amb la companyia de tan sol 17 homes.

Elcano completava d'aquesta manera, la major gesta de la navegació de tots els temps; la Circunsnavegació del Globus Terraqui i la Primera vegada que es donava la volta completa a la Terra.

Solament la determinació i la valentia dels 18 homes que van quedar a bord de la Nao Victòria van fer possible que tan gran expedició finalitzés amb èxit i a casa. El Rei Carles I, ja nomenat Emperador Carles V, va quedar fascinat per tal proesa, reconeixent i satisfent d'honors a Juan Sebastian Elcano, a qui va concedir un escut d'armes, a on es pot observar un globus terraqui amb una llegenda que resa; Primus circumdedisti em –“El primer a envoltar-me”.

Què va portar a aquests homes a embarcar-se en tal expedició? A endinsar-se en el més profund dels oceans per rutes desconegudes, recalant en aquelles Terres Llunyanes aleshores desconegudes per al Vell Món? 

Potser sigui aquest esperit aventurer que tots, d'alguna manera, alberguem en el nostre interior. Tal vegada, aquesta inquietud i curiositat per descobrir el desconegut és la que ens porta a Terres Llunyanes, allà on habiten els nostres somnis i incerteses.

Naveguem oceans, travessem deserts, escalem muntanyes, ens endinsem en el més profund de les selves… descobrim noves cultures, contactem antigues tribus ancorades en el temps, contemplem rituals ancestrals… de Nord a Sud, d'Orient a Occident, l'aventura ens trasllada a nous horitzons. 

Aquest esperit és atemporal, es tornen a repetir les mateixes inquietuds i incerteses. Tota gran gesta sempre va estar, està i estarà guiada per un enorme esperit emprenedor. Amb aquesta màxima, la Fundació Nao Victòria va construir en 1991 una rèplica a imatge i semblança de la Nao Victòria. I després de la seva mostra en la Expo’92 de Sevilla, va realitzar la mateixa travessia que la original, la circunsnavegació del globus terraqui entre els anys 2004 i 2006. En aquesta travessia la tripulació, àvida d'aventura, segueix usant les mateixes tècniques de navegació d'antany, sentint en els seus propis cossos la duresa del mar. Es converteixen llavors en mariners d'època; les seves mans quartejades per les rudes maniobres d'abord, els seus rostres adobats pel sol i el salnitre, les seves mirades sempre posades en l'horitzó a la recerca d'un nou nou port on arribar. 

L'esquelet d'aquesta nova Nao Victoria cruix com ho feia 500 anys enrere. I és que les seves taules de fusta desprenen història, una història que ens parla de la naturalesa més profunda de l'ésser humà. No tan sols és el vent el que empeny la nau milla a milla cap a Terres Llunyanes, sinó l'esperit aventurer de tota una tripulació que busca reviure la 'aventura d'aquells homes que van realitzar la que possiblement sigui la major gesta de tots els temps; La Primera Volta al Món.

Aquesta emblemàtica nau estarà atracada en Port Vell, Barcelona, fins al proper mes de Juny. A bord es pot visitar el contingut expositiu sobre la primera volta al món i les vivències de la tripulació que va repetir tal gesta entre 2004-2006. Entre la tripulació habitual de la Fundació Nao Victòria, entitat sense ànim de lucre, es troba el nostre amic i guia de Terres Llunyanes; Dani (guia de Terres Llunyanes). Qui ens explica aquesta peculiar història des de la mateixa coberta de la Nao Victòria. 

Un article de Dani González

Guia de Terres Llunyanes a Àfrica de l'Est

LA FI DEL CALENDARI MAIA

21/12/2012 EL “CANVI D'ERA”

Em dic Luis, des de fa més de 12 anys que visc i treballo a diferents països de Llatinoamèrica. A Guatemala he estat des de l’any 2.004, en els darrers 2 anys he estat guiant els viatges de Terres Llunyanes al país de l'eterna primavera.

En aquest any, el 2.012, finalitza el calendari Maia. Aquest fet ha creat moltes interpretacions. Vull compartir amb vosaltres una mica més d'informació dels Maies i del seu calendari. En quant a l'opinió general dels guies espirituals a Guatemala i de les persones que porten anys estudiant aquest calendari, en aquest any hi haurà la fi d’un cicle i es produirà un canvi d'era positiu en el qual les persones seran més respectuoses amb la naturalesa i amb els recursos existents.

BREU HISTÒRIA DELS MAIES

El món dels Maies, queda enquadrat dins dels límits geogràfics de l'antic imperi Maia el qual s'estén entre els països de Guatemala, Belize, El Salvador, occident d'Hondures i els cinc estats mexicans del Yucatán, Quintana, Rosego, Tabasco, Campeche, i Chiapas. L'extensió territorial total és aproximadament de 500.000 Km2.

Els Maies van ser una de les més esplendoroses i poderoses cultures conegudes a Meso-Amèrica, la seva civilització va comprendre un període de 3.000 anys. Van crear un llenguatge escrit, van ser arquitectes molt hàbils, arriscats comerciants i elaborats artesans. Es van desenvolupar en una societat agrària, i van tenir sistemes religiosos molt avançats, en els quals es veneraven el cosmos. Les dinasties reals van abastar governants que van construir exòtics temples i centres cerimonials que romanen fins a dia d'avui.

La civilització Maia està dividida en tres períodes de temps:

• El període Pre Clàssic va comprendre els anys 2.000 A. de C. a 250 D. de C.

• El període Clàssic entre els anys 250 i 900 D. de C.,

• El període Post Clàssic des de l'any 900 a l'1.500 D. de C., just abans de l'arribada dels conqueridors espanyols al Nou Món.

Els Maies van aconseguir el seu punt màxim d’esplendor durant el període Clàssic on van realitzar alguns dels seus treballs més extraordinaris..

GOVERN

Cada gran ciutat tenia un cap suprem el qual governava la ciutat i la regió. A la seva mort, un fill o germà el succeïa. En alguns casos l'esposa podia ser la següent a la línia de successió. Si no hi havia cap successor parentiu, un nou governant pertanyent a la classe alta el succeïa. Cada ciutat tenia diversos caps intermedis.

Posseïen unes lleis molt estrictes, per exemple, el lladre es convertia en el servent de la seva víctima. Els assassins eren executats, de vegades com a part d'un ritual de sacrifici. Per a crims menors, es tallava el pèl del criminal com a senyal de desgràcia, això era una espècie de separació entre la vida de la classe regnant de la dels plebeus. Alguns articles de luxe com el jade, plomes i pell de jaguar eren únicament usats per les classes regnants. Era treball dels plebeus proveir-los d'aquests articles com a ofrenes. Quan algun dels membres de les classes superiors viatjava, els treballadors havien de carregar-lo en lliteres. Els guerrers eren una classe apart i la seva funció principal era capturar presoners de guerra. De vegades, camperols i altres membres de les classes inferiors eren obligats a servir com a guerrers. Els soldats enemics capturats es convertien en esclaus. Els oficials derrotats en guerres eren sacrificats en cerimònies religioses. Els exèrcits no començaven cap batalla fins al moment que es feia una cerimònia religiosa molt elaborada. Els guerrers portaven plomalls de plomes i escuts fets de pells d'animals, lluitaven amb garrots de fusta, fulles de pedernal i llances.

RELIGIÓ

La religió era molt important a la vida Maia, ho regulava gairebé tot. Els sacerdots estaven molt ben considerats, eren educats per conèixer tot el que els seus déus desitjaven (rituals, oracions, etc...). Ells creien que els seus déus havien destruït i creat el seu món moltes vegades per la qual cosa, tractaven de complaure'ls amb sacrificis i sempre tenien por, quan hi havia esdeveniments naturals com sequeres, tempestes i altres desastres naturals. Tots els déus es relacionaven amb la naturalesa i eren referits com els déus d'una part d'aquesta (déu del sol, de la pluja, de la llum, etc...). L'ésser suprem i creador de l'univers era Hunan Ku al que atribuïen totes les seves accions i creacions, després venien per aquest ordre els déus de la lluna i del sol.

TECNOLOGIA

Moltes eines Maies, incloent les de guerra estaven fetes amb ossos, pedres, metall i fusta. Els ganivets eren corbats i amb un mànec còmode d'os. Aquestes peces mostraven el seu grau d'habilitat. Les eines per a l'agricultura eren de fusta, pedra o barreja d’ambdues. Les cases eren petites barraques o sub-temples, fets amb canya, fusta o roca. L'únic mitjà de transport eren les seves cames i si viatjaven per rius, utilitzaven canoes.

ENTORN

L'entorn dels Maies eren el bosc i la selva tropical, els quals proporcionaven la seva principal font de recursos. El clima era càlid, amb molts pocs dies de fred, plovia diàriament amb la qual cosa disposaven d’aigua potable i els proporcionava una vegetació abundant on recollir baies i fruits, a més de proporcionar-los una rica fauna per a la caça.

EDUCACIÓ

L'educació dels Maies era exclusiva pels sacerdots, els caps i els guerrers. Quant a la resta de la població l'educació es restringia a casa seva, on els pares traspassaven als fills els seus coneixements i que anaven passant de generació en generació.

EL CALENDARI MAIA

La Civilització Maia disposa d'un Calendari per mesurar el seu temps. Encara que no existeix una confirmació científica sobre aquest tema, aquest calendari el va iniciar la cultura Olmeca, una cultura més antiga que la Maia. Aquest calendari conté tres diferents comptes de temps que transcorren simultàniament; el compte Sagrat o Tzolkin de 260 dies, el compte Civil o Haab de 365 dies i el Compte Llarg de 144.000 dies.

El calendari Maia és cíclic; es repeteixen els comptes de les mateixes dates i mateixes sèries d'anys. S'entén millor amb un exemple: En el calendari gregorià la data 4 de maig de 1990 del segle XX s'expliquen una sola vegada, però en el calendari Maia es tornarien a explicar repetides vegades en reiniciar el cicle corresponent.

En el compte llarg, el temps de còmput comença el 13 d'agost del 3.114 A. de C., i finalitza el seu cicle de temps a la data 13.0.0.0.0, és a dir, el 21 de desembre de 2.012 D. de C.

Segons la profecia en finalitzar el calendari del compte llarg s'acabarà el període de la por, de l'odi i del materialisme. En aquest dia, la humanitat, haurà d'escollir entre desaparèixer com a espècie, pensant que amenaça en destruir el planeta o evolucionar cap a la integració harmònica amb la naturalesa. La profecia també explica que aquest mateix dia acabarà el cinquè cicle solar i començarà el sisè cicle solar. Els Maies coneixien l'astre Sol com Kinich-Ahau i el consideraven un ésser viu que respira i que cada 5.125 anys se sincronitza amb la galàxia emetent una màxima activitat solar, (actualment les coneixem com a protuberàncies solars que llancen electrons i ions al sistema solar), aquest fet podria afectar a la Terra canviant el centre del seu eix de rotació i pot provocar grans canvis climàtics. Encara que no tota la profecia és negativa, després del cinquè cicle solar comença el sisè cicle solar associat a una suposada aparició o renaixement de Quetzalcoatl.

En un text original Maia es tradueix literalment el següent: “arriba l'estel i la llum de Kukulcan (el Quetzalcóatl) en els temps de: 0 baktun, 0 katun, 0 tun, 0 uinal i 0 kim”. És a dir l'any 2.012 segons el calendari gregorià. Segons els seguidors de la nova era el significat representa la llum de Déu en mans de Quetzalcóatl il·luminant a tota la humanitat. Per a la música i les tradicions populars indígenes el renéixer de Quetzalcoatl es relaciona amb la sort. També se suggereix que el significat pot ser que el planeta Terra en canviar el seu eix de rotació se situï en una zona on es rebi un major flux energètic del centre de la galàxia i s'associï aquesta major quantitat d'energia amb èpoques de bonança.

Un article de Luis Lozano

Guia a Guatemala de Terres Llunyanes

Si esteu interessats a viatjar per Guatemala aquest any, en grup o bé en un viatge a mida per vosaltres podeu contactar amb anna@terresllunyanes.com

Et recordem que a partir del 31 de mar de 2012 trobaràs totes les nostres rutes d'estiu al nostre web www.terresllunyanes.com.

Mentres, pots consultar els nostres viatges per Guatemala anteriors fent click AQUÍ

MYANMAR, EL SECRET D'ÀSIA

Myanmar, Birmània, Burma o el Regne de Pagan són alguns dels noms amb els quals s'ha conegut i es coneix a aquest petit racó d'Àsia.

Myanmar s'ha mantingut durant molt temps atrapat pel seu passat i pel seu present ja que tots dos estats han aïllat a aquesta terra d'influència externes.

Com sol ocórrer en aquests casos, aquest hermetisme ha impedit que les seves gents hagin desenvolupat una socialització amb el món del turisme i ha mantingut i manté a Myanmar allunyat de molts tòpics que sí són habituals en altres llocs del sud-est asiàtic.

Myanmar és el gran secret guardat d'Àsia, és un buf d'aire fresc pels quals tenim la sort de treballar a l'apassionant món del viatge i per a aquells que tingueu la sort de conèixer-ho o que estigueu pensant a fer-ho en un futur no gaire llunyà.

Els recents canvis polítics del país van a ser positius per a les seves gents, van a tenir certes llibertats que des del nostre punt de vista occidental ens semblarien, com a mínim, llibertats habituals, drets normals, quotidians, però que per a ells han estat simplement somnis per complir durant molts anys.

Aquests canvis van a convidar al fet que a poc a poc el turista s'atreveixi a conèixer aquestes zones de Myanmar que han estat tancades a l'exterior i que, en molts casos ho segueixen estant si no es treballa de la manera adequada. Però, d'altra banda van a dotar a les rutes de viatge dissenyades de manera diferent per Myanmar, d'un atractiu i puresa difícilment igualable en la resta del continent.

Durant la nostra última visita a finals del 2011 hem notat i viscut aquests canvis i a pesar que ens hem mogut per zones remotes amb poca influència exterior, que els tràmits segueixen sent complicats, que els transports cap a aquestes zones solen ser deficients i difícils, són a dia d'avui una mica menys complicats.

El que una ruta de viatge ben dissenyada per Myanmar pot aportar al viatger actual és precisament aquesta frescor que és difícil de trobar en altres parts. Amb la combinació adequada de càrrega cultural, llocs sagrats i les zones ètniques que s'han mantingut aïllades durant anys, el viatge no va a tenir gens que envejar a altres zones geogràfiques ja siguin de la mateixa Àsia, Amèrica i Àfrica.

Vagi per davant que aquest component ètnic que ens poden oferir algunes zones del país no estan, per descomptat, de la mateixa forma que la van trobar els Ava, els Mon o els Pegu al segle III AC, però, no és menys cert que la zona fronterera amb Bangladesh i sobretot el triangle situat a les fronteres amb Xina i Thailandia, manté una diversitat ètnica comparable a zones d'Àfrica o de Sud-Amèrica.

Sense voler renunciar en aquest article a comentar les meravelles i regals per a la nostra vista que poden suposar les visites a llocs com Mandalay, Ava, Mt Popa, Pindaya, la Roca Daurada o de manera molt especial la màgica Bagan, increïble escenari de barreja de cultura, religió, arquitectura i naturalesa, comparable a llocs com Angkor, Tikal, Piràmides Egípcies o el mateix Taj Mahal, la qual cosa volem transmetre-us en aquesta ocasió és la cara més humana de Myanmar.

Això es reflecteix i es viu de manera molt intensa a les zones muntanyenques que envolten el país.

Els últims estudis antropològics parlen de més de cent grups i subgrups ètnics que conviuen amb tota naturalitat en l'actual Myanmar. De manera oficial, a dia d'avui, es reconeixen 67 grups ètnics al país, i com sol ser habitual en aquests casos, s'han classificat en set grups ètnic-lingüístics: karen, shan, mon, chins, kachins, rakhines i kayahs.

Un dels llocs amb més diversitat ètnica i un dels més recomanables per visitar és la zona fronterera amb Xina i Thailàndia. En una estada d'uns 4 dies, demanant els permisos correctes i necessaris per estar en aquesta zona, sacrificant una mica el comfort del viatge i estant disposats a caminar per arribar als diferents poblats, és fàcil conèixer a més de 9 grups ètnics, entre ells els impactants Akha, Ann, Palaung, Loi i Akhe.

Per arribar fins a aquests poblats cal desplaçar-se en vehicles tot terrè (segons la temporada de pluges) i des de la base de les muntanyes on ells viuen, ascendir a peu (l'única via d'arribar fins a ells) en trèkkings de diferents durades i dificultats.

Quan aquestes en aquesta zona de Myanmar t'adones de com d'apartats han viscut aquestes gents del món que coneixem, els tràmits burocràtics són el primer símptoma d'això, però els llocs on viuen, la seva manera de subsistència, la seva manera de vestir, els seus idiomes, els seus dialectes, els paisatges, la seva gastronomia, tot, absolutament tot és real, és la seva vida diària no hi ha interferències de cap tipus.

Els actuals grups ètnics que viuen avui al país són el resultat de milers d'anys d'història, de la història dels primers habitants del segle IX AC i de la història que han anat transmetent els que van arribar de llocs tan llunyans com la serralada de l'Himàlaia, Índia, Bangladesh, Laos, Thailàndia, l'antiga Yunnan, Xina, Mongòlia, etc.

Tota aquesta història s'ha anat barrejant amb les diferents influències culturals i de religió que van acompanyar a aquests habitants arribats de Terres Llunyanes. Religions tan diferents com podien practicar els poblats d'origen animista, convertits amb el temps al catolicisme i diferents religions evangèliques així com, els seguidors de l'Islam. Però si hi ha una religió i moviment cultural que va arribar amb força i es quedo per sempre a Myanmar aquesta és, sens dubte el Budisme, en diverses de les seves versions però en la Teravada com a pràctica més estesa i utilitzada.

DDifícilment per no dir pràcticament impossible, trobarem un lloc amb tanta admiració per Buda, les ofrenes, els càntics, els temples, les coves, les imatges i centenars de milers de Pagodes repartides per tot el país fan d'aquest lloc un lloc únic i d'imperdonable visita.

Tampoc volíem acabar el nostre article sense comentar un dels llocs amb més màgia d'Àsia, el llac Inle. Enclavat en el cor del país aquest llac és la llar de subgrups, majoritàriament Shan i, el llac aquesta envoltat de centenars de petits poblats en el qual pràcticament diàriament es poden trobar mercats locals. Una visita de 3 dies a la zona del llac ens farà viure experiències inoblidables, conèixer aquests mercats, navegar pels pobles flotants, veure la vida dels pescadors, recórrer els boscos de bambú o realitzar algun trekking fins als llogarets de les muntanyes que envolten el llac són algunes de les nostres recomanacions.

Una vegada, l'escriptor Aldous Huxley va escriure sobre el llac Atitlan, que era el llac més bell del planeta. Els que hem tingut la sort de veure aquest llac estem d'acord en la seva afirmació encara que, una vegada has estat en el llac Inle, et sorgeixen alguns dubtes sobre aquest tema.

Un artícle de Jordi Garcia

Viatge de prospecció: Myanmar 2011

Fotografies: Jordi Garcia

www.terresllunyanes.com/asia

Si vols més informació sobre les nostres rutes per Myanmar 2012 posa't en contacte amb jordi@terresllunyanes.com

VIATGES SOLIDARIS

En els últims anys ha crescut el nombre d'agències de viatge que han dedicat part de la seva programació als anomenats “Viatges o Turisme Solidari”. No és la nostra idea, i gens més lluny de la nostra intenció, posar en dubte aquesta línia d'actuacions per part d'aquestes agències de viatge o de les persones que fan ús d'això. És molt respectable aquesta manera d'actuar; la paraula solidaritat ja comporta amb si una càrrega d'honestedat i de bona intenció que no pot ser criticable. Però no és menys cert, des del nostre punt de vista, que aquesta Solidaritat hauria de ser gestionada per organitzacions que es dediquen de manera exclusiva i amb tot el seu esforç a gestionar tots els recursos que siguin possibles.

No en va, són les que estan millor preparades, el seu personal té la millor formació i treballen en directe allí on és més necessari i urgent.

Creiem que és la millor manera de col·laborar i de ser solidari, amb la resta del planeta, ja siguin persones properes, pobles que viuen en Terres Llunyanes, ajudes al medi ambient, etc.

Des de TERRES LLUNYANES hem apostat per aquesta línia d'actuació, dedicant part dels nostres esforços, donant promoció i publicitat i animant a tots els nostres viatgers al fet que aquesta solidaritat vagi enfocada a aquestes organitzacions, perquè elles, que són les que estan millor preparades, puguin gestionar-ho de la manera que creiem és més útil, directa i ràpida.

Sens dubte és la millor manera de ser un viatger o turista solidari. Sens dubte, és el “Turisme Solidari” més efectiu i, el cas més clar a dia d'avui, és la col·laboració que mantenim amb SURVIVAL INTERNATIONAL. SURVIVAL porta anys ajudant als pobles indígenes de tot el planeta a defensar les seves vides, terres i drets humans.

Treballen per canviar les actituds racistes i les falses creences que existeixen sobre els pobles indígenes.

La labor de Survival és vital perquè els drets dels pobles indígenes, aquells que ens ensenyen que existeixen altres formes de vida que són viables i sostenibles, siguin respectats i puguin seguir vivint com ells decideixin, on sempre ho han fet.

Aquesta és la filosofia que Terres Llunyanes intenta transmetre des dels nostres inicis a aquells que viatgen amb nosaltres, al nostre personal, als nostres guies, perquè l'experiència del viatge estigui presidida pel màxim respecte a totes aquelles persones i cultures diferents amb les quals tinguem oportunitat d'entaular relació.

Per la nostra banda ja fa temps que tot això ens ho apliquem a nosaltres mateixos, tot el personal de TERRES LLUNYANES col·labora d'una manera o una altra amb diferents associacions i ara us volem animar al fet que ens acompanyeu conjuntament amb Survival, en aquest nou “Viatge Solidari”.

Si voleu més informació sobre survival o com poder-vos fer socis podeu consultar el seu web site

www.survival.es

VENEÇUELA, EL PARADÍS A LA TERRA

Des de fa molt de temps, l’equip de Terres Llunyanes teníem moltes ganes de viatjar per Veneçuela. Sabíem que era un gran país per descobrir, desconegut encara per molts viatgers i amb moltes ALTERNATIVES PER OFERIR. Durant el darrer mes de desembre hem complert les nostres espectatives i ens hem endinsat per aquestes fascinants terres, navegant pels seus rius, caminant per la selva i els Tepuis i sobrevolant amb petites avionetes el seu territori per gaudir d’un impressionant espectacle natural i conviure amb la seva gent.

En aquest viatge també volíem assolir un petit gran repte que ha deixat de ser un somni per nosaltres: Creuar el Tepui de l’Auyantepui fins a arribar dalt de la cascada més alta del món el Salto del Angel (979 metres) per baixar rapelant la seva paret. Tota una aventura pels amants de la muntanya!!

Veneçuela ha superat totes les nostres previsions. Es un paradís natural, tropical, predominantment selvàtic i ple de contrastos. Un país d’aigua. El riu Orinoco i els seus afluents creuen les seves terres d’oest a est i de sud a nord formant part de la vida quotidiana de l’home des de temps ancestrals. A les altes muntanyes Andines a l’est i la zona de la Gran Sabana al sud neixen els diferents cursos d’aigua que s’obren pas amb innombrables salts, cascades, engorjats, gorgs i ràpids cap a les planes mitges, de les zones dels “Llanos” i de les grans preses d’aigua. A partir d’aquí el riu és navegable fins a la seva desembocadura a la zona del delta de l’Orinoco. Encara que les principals ciutats del país estan ben comunicades per carreteres i avions, una gran part del territori es completament verge i salvatge, on només s’hi pot arribar mitjançant vols en avioneta i en transport fluvial, a través dels rius. La seva costa esta banyada pel Oceà Atlàntic i el mar Carib on es pot gaudir de l’encant de les platges de sorra blanca i aigua cristal·lina, tant de les illes paradisíaques de Los Roques i Isla Margarita com les situades a l’est del país. Descansar i nedar en aquestes aigües blau turquesa, envoltats de milers d’espècies de peixos i coralls de colors és també un paradís pels amants del mar.

La zona andina de Mérida presenta un aspecte feréstec. Les muntanyes més altes tenen un màgic encant tenebrós, barreja de neu i gel i del color fosc del seu rocam. El poble més popular és Los Nevados (2.750 metres), on hi regna la pau fins l’arribada dels visitants que volen pujar al telefèric més alt del món (Loma Redonda 4.075 metres) i així accedir més fàcilment als seus cims.

A les terres del Delta de l’Orinoco i los “Llanos” (extenses sabanes de paisatge infinit) la immensa diversitat de flora i fauna et deixen captivat. Infinitat d’aus tropicals alcen el seu vol al sentir la fresa de les persones que si acosten. Caimans, piranyes, tortugues i anacondes poblen les seves aigües. Un autèntic paraís pels amants de la natura i la fotografia.

Els Llaneros i els Waraos habitants d’aquestes zones des de temps ancestrals van ser els primers en veure els colonitzadors i existeix un alt creuament de races i cultures de diferents migracions que han poblat la zona. D’aquí partien les expedicions en busca del Dorado. La hospitalitat i l’amabilitat són trets molt característics dels habitants de Veneçuela que sempre reben a qui els visita amb un somriure als llavis.

Un país amb una petita porta d’entrada a alguns dels seus pobles indígenes ancestrals. Encara trobem comunitats remotes com els Yanomamis, amb molt poc contacte amb la societat criolla ja que és una aventura arribar-hi, sense carreteres, només s’arriba amb avioneta i navegacions de varis dies en barca pel riu. Encara existeixen uns 28 grups ètnics originaris que mantenen la seva cultura pròpia. La majoria d’ells mantenen una certa convivència amb la població criolla encara que conserven la seva identitat ètnica, la llengua i les seves costums. Es poden diferenciar pels seus idiomes originals. Entre ells destaquen els Arawak, Caribe (Pemones, Arekuna, kamarakoto,Taurepang), Yanomama (Yanomamis), Guajibo, Waraos, Chibcha (Bari), Yaruro, Piaroa... Un llistat interminable que agrupa un percentatge molt petit de la població total del país.

Un record que es fa enyorar son els paisatges màgics dels Tepuis sobresortint per sobre dels extensos boscos, selves tropicals i zones de sabana. Els mil i un recons i els paisatges que ens ofereix la natura a la zona del Parc Nacional Canaima són indescriptibles. Es un lloc únic al món, de gran bellesa, on hi regna el silenci i es respira tranquil·litat. Les parets rocoses de les muntanyes es tenyeixen de colors terrosos a la sortida i la posta del sol. Un autèntic plaer pels sentits. Els Tepuis (que en la llengua indígena Pemona significa muntanya) són relíquies de fa milions d’anys, completament planes i envoltades d’altíssims penyasegats que arriben als 1000 metres. Donada la gran pluviometria i el pendent, els seus cursos d’aigua s’obren pas cap a les zones baixes amb infinites cascades, salts d’aigua per tot arreu i ràpids increïbles de navegar en Curiara. Salts d’aigua inacabables, ens permeten refrescar-nos a les basses que s’hi formen, algunes d’elles en indrets de molt difícil accés, envoltades dels arbres de la selva i del soroll dels animals que les poblen. Al sud, la immensa plana de la Gran Sabana, creuada només per la carretera de Puerto Ordaz a Santa Elena de Uairen, ens permet accedir a infinitats de Tepuis (Roraima, Kukenan, ...) i cascades (Aponwao, Kama, Quebrada Jaspe, Quebrada Pacheco, Poza Esmeralda...).

Tots els viatgers anem en busca de viure aventures en els nostres viatges. En aquest viatge la aventura ja estava prèviament fixada: volem creuar caminant l’Auyantepuy (“Muntanya del Diable” per l’ètnia Arekuna) i després baixar rapelant durant dos dies pel costat de la cascada del Salt de l’Angel. Tot un repte per nosaltres. En total deu dies d’esforç i emoció que comencen en el petit aeroport de Ciudad Bolivar pujats dalt d’una avioneta que ens durà fins a Uruyen, al cor del parc Nacional de Canaima. Volem cap al sud, creuant la zona de grans llacs i preses i una de les zones mineres de Veneçuela. Una mica més endavant divisem els primers Tepuis, sobresortint les seves superfícies irregulars per sobre de la selva, entre els núvols i les boires. Per primer cop veiem l’Auyantepui, un tepui de 700 km2, on només s’hi accedeix caminant o amb helicòpter. De sobte, la boira s’esvaeix davant nostre i ens brinda l’oportunitat de veure i viure la veritable dimensió i vertigen de l’inacabable “Salto del Angel”. Aterrem al petit poble - campament d’Uruyen on hi farem nit i serà el punt de partida de la nostra aventura. Realitzem petites excursions a engorjats i cascades properes i comencem a comprendre la veritable dimensió del que ens espera : desnivells, aigua, fang, pluja, troncs caiguts, arrels i calor.

Per fi comencem el trekking. Els primers dos dies són bàsicament de pujada, salvem quasi 1800 metres de desnivell. Passem tot tipus de terreny: a les zones de Sabana no hi ha cap ombra per amagar-nos del sol; en els primers rius ens descalcem per evitar mullar-nos les botes, que poc que duraran seques!; per dins els boscos i les selves tropicals saltem per sobre les arrels dels arbres i a les zones amb més desnivell grimpem agafant-nos a les arrels; l’elevada humitat i calor dins de la selva fa que vagis amarat de suor a cada passa; a les zones rocoses hem de grimpar, en alguns passos ens enfilem agafats a cordes fixes. Finalment arribem al Cerro Libertador (2510 metres), el punt més alt. A partir d’aquí només queden uns 60 km, per creuar caminant tot el tepui fins al Salto de l’Angel. Qui va dir que aquestes muntanyes eren planes!. Durant varis dies no parem de pujar petits lloms i baixar a profunds barrancs per tornar a pujar un altre llom, i la veritat que aquestes són les zones més agraïdes, per que les zones planes són terribles, ja que estan plenes de fanguissars. Arriba un moment que al mirar cap als peus no saps discernir del color que eren les botes, ni els mitjons, ni els pantalons. Cada dia acabes la jornada ple de fang, cada passa en aquests fanguissars és un suplici, entre la calor i el pes del fang que un arrossega fa que qualsevol esforç es quedi petit.

Per sort cada dia tenim grans recompenses, ja que cada indret de l’Auyantepui té un encant especial. Tenim el sentiment que serà en la propera passa la que ens farà descobrir un nou recó increïble que mai havíem pensat trobar aquí dalt. Estem encantats amb les tronades i tempestes a mitja tarda que ens refresquen, no cal ni posar-se l’impermeable, ja que és més agradable la sensació de la pluja regalimant pel nostre cos. Tots els campaments tenen cursos d’aigua propers que ens permeten cada dia gaudir d’un bany increïble. A més tenim una sorpresa inesperada durant el sopar, qualsevol menjar és un plat exquisit, una sopa, un plat de pasta o d’arròs és una veritable delicatessen en aquestes condicions. D’altra banda sabem que cada dia que passa estem més a prop del nostre objectiu el campament Salto Angel.

La sensació però que més ens captiva és quan et separes uns metres del camí, per que tens la certesa que probablement cap altra persona ha trepitjat mai aquell terra que tu estàs trepitjant en aquest moment.

Finalment al cap de sis dies arribem al riu Kerepacupai, estem a menys de 500 metres del Salto del Angel. A la zona del campament el riu s’engorja, en un estret barranc. Abans d’acampar decidim apropar-nos al lloc on s’inicia el descens del rappel. A mida que ens hi acostem comencem a sentir una remor de fons que poc a poc es converteix en un soroll atronador. Treiem el cap per la part alta de la paret del Salto del Angel, quin espectacle!. Una paret de quasi 1000 metres s’obre sota nostra, veiem els arbres de la part baixa molt, molt petits. Al nostre costat el riu Kerepacupai s’esmicola paret avall, quina passada!, a la part alta l’aigua té una certa continuïtat, però a mida que mires cap avall es pot veure com a partir d’un cert punt la cascada es converteix en una petita boirina, i cau fins al final de la paret com una pluja fina.

A l’endemà ens despertem ben d’hora ha arribat el moment decisiu, com respondrà el nostre cos i cap al estar penjats en una corda amb 1000 metres de buit a sota?, no sabrem la resposta fins al moment que ens hi trobem, però una cosa es repeteix dins nostre, la certesa que desfer el camí que hem fet per arribar fins aquí seria molt pitjor. Els primers rappels són impressionants, que petits que som aquí enmig, que lluny està el inici de la selva, l’únic que podem fer és confiar amb el material i baixar, un rappel darrera un altre, alcem el cap i mirem amunt i cada cop veiem més lluny el cim del tepui, mirem avall i cada cop ens aproximem més a la selva. La nit al mig de la paret és indescriptible, hem tingut la sort que caigui en nit de lluna plena, dormim sota una gran balma, amb la cascada il·luminada per la lluna i el seu rumor de fons, tota una festa de la naturalesa. No ens destorben ni les cuques que caminen per damunt dels nostres sacs. Estem allà on volíem estar, al mig de la paret amb la cascada més alta del món, en una nit de lluna plena, dormint damunt d’una roca, en el millor hotel que mai ningú així pogut imaginar.

Finalment ens despertem del nostre somni. Els darrers rappels del segon dia ens han fet assolir la selva. Ens treiem i guardem el material que hem utilitzat a la paret, i seguim baixant caminant fins al riu. Un darrer bany sota l’aigua que cau del Salt i agafem el camí que ens portarà cap a Isla Ratón, el punt clàssic d’accés a la cascada. Quan ens aproximem al campament, acabem de despertar, tornem a estar en mig de la civilització, els crits de la gent i el soroll de les curiares i dels generadors que alimenten d’electricitat les diferents estàncies.

Mirem enrera i recordem cada minut d’aquest trekking, cada indret i cada minut viscut en els campaments, els boscos, la selva, els rius. Mirem amunt cap a la cascada i tornem sentir que en aquest món som molt petits.

Un record molt especial pels companys que ens han fet gaudir d’aquest viatge: Henry, Gustavo, Romulo, Palmera, Frank, José Antonio i Maria, Ramón i Carlos, i a tota aquelles persones amb les que hem coincidit i hem passat estones entranyables.

Un artícle d': Anna Romogosa
Viatge d'inspecció: Veneçuela
www.teresllunyanes.com