Des de fa molt de temps, l’equip de Terres Llunyanes teníem moltes ganes de viatjar per Veneçuela. Sabíem que era un gran país per descobrir, desconegut encara per molts viatgers i amb moltes ALTERNATIVES PER OFERIR. Durant el darrer mes de desembre hem complert les nostres espectatives i ens hem endinsat per aquestes fascinants terres, navegant pels seus rius, caminant per la selva i els Tepuis i sobrevolant amb petites avionetes el seu territori per gaudir d’un impressionant espectacle natural i conviure amb la seva gent.
En aquest viatge també volíem assolir un petit gran repte que ha deixat de ser un somni per nosaltres: Creuar el Tepui de l’Auyantepui fins a arribar dalt de la cascada més alta del món el Salto del Angel (979 metres) per baixar rapelant la seva paret. Tota una aventura pels amants de la muntanya!!
Veneçuela ha superat totes les nostres previsions. Es un paradís natural, tropical, predominantment selvàtic i ple de contrastos. Un país d’aigua. El riu Orinoco i els seus afluents creuen les seves terres d’oest a est i de sud a nord formant part de la vida quotidiana de l’home des de temps ancestrals. A les altes muntanyes Andines a l’est i la zona de la Gran Sabana al sud neixen els diferents cursos d’aigua que s’obren pas amb innombrables salts, cascades, engorjats, gorgs i ràpids cap a les planes mitges, de les zones dels “Llanos” i de les grans preses d’aigua. A partir d’aquí el riu és navegable fins a la seva desembocadura a la zona del delta de l’Orinoco. Encara que les principals ciutats del país estan ben comunicades per carreteres i avions, una gran part del territori es completament verge i salvatge, on només s’hi pot arribar mitjançant vols en avioneta i en transport fluvial, a través dels rius. La seva costa esta banyada pel Oceà Atlàntic i el mar Carib on es pot gaudir de l’encant de les platges de sorra blanca i aigua cristal·lina, tant de les illes paradisíaques de Los Roques i Isla Margarita com les situades a l’est del país. Descansar i nedar en aquestes aigües blau turquesa, envoltats de milers d’espècies de peixos i coralls de colors és també un paradís pels amants del mar.
La zona andina de Mérida presenta un aspecte feréstec. Les muntanyes més altes tenen un màgic encant tenebrós, barreja de neu i gel i del color fosc del seu rocam. El poble més popular és Los Nevados (2.750 metres), on hi regna la pau fins l’arribada dels visitants que volen pujar al telefèric més alt del món (Loma Redonda 4.075 metres) i així accedir més fàcilment als seus cims.
Un país amb una petita porta d’entrada a alguns dels seus pobles indígenes ancestrals. Encara trobem comunitats remotes com els Yanomamis, amb molt poc contacte amb la societat criolla ja que és una aventura arribar-hi, sense carreteres, només s’arriba amb avioneta i navegacions de varis dies en barca pel riu. Encara existeixen uns 28 grups ètnics originaris que mantenen la seva cultura pròpia. La majoria d’ells mantenen una certa convivència amb la població criolla encara que conserven la seva identitat ètnica, la llengua i les seves costums. Es poden diferenciar pels seus idiomes originals. Entre ells destaquen els Arawak, Caribe (Pemones, Arekuna, kamarakoto,Taurepang), Yanomama (Yanomamis), Guajibo, Waraos, Chibcha (Bari), Yaruro, Piaroa... Un llistat interminable que agrupa un percentatge molt petit de la població total del país.
Un record que es fa enyorar son els paisatges màgics dels Tepuis sobresortint per sobre dels extensos boscos, selves tropicals i zones de sabana. Els mil i un recons i els paisatges que ens ofereix la natura a la zona del Parc Nacional Canaima són indescriptibles. Es un lloc únic al món, de gran bellesa, on hi regna el silenci i es respira tranquil·litat. Les parets rocoses de les muntanyes es tenyeixen de colors terrosos a la sortida i la posta del sol. Un autèntic plaer pels sentits. Els Tepuis (que en la llengua indígena Pemona significa muntanya) són relíquies de fa milions d’anys, completament planes i envoltades d’altíssims penyasegats que arriben als 1000 metres. Donada la gran pluviometria i el pendent, els seus cursos d’aigua s’obren pas cap a les zones baixes amb infinites cascades, salts d’aigua per tot arreu i ràpids increïbles de navegar en Curiara. Salts d’aigua inacabables, ens permeten refrescar-nos a les basses que s’hi formen, algunes d’elles en indrets de molt difícil accés, envoltades dels arbres de la selva i del soroll dels animals que les poblen. Al sud, la immensa plana de la Gran Sabana, creuada només per la carretera de Puerto Ordaz a Santa Elena de Uairen, ens permet accedir a infinitats de Tepuis (Roraima, Kukenan, ...) i cascades (Aponwao, Kama, Quebrada Jaspe, Quebrada Pacheco, Poza Esmeralda...).
Tots els viatgers anem en busca de viure aventures en els nostres viatges. En aquest viatge la aventura ja estava prèviament fixada: volem creuar caminant l’Auyantepuy (“Muntanya del Diable” per l’ètnia Arekuna) i després baixar rapelant durant dos dies pel costat de la cascada del Salt de l’Angel. Tot un repte per nosaltres. En total deu dies d’esforç i emoció que comencen en el petit aeroport de Ciudad Bolivar pujats dalt d’una avioneta que ens durà fins a Uruyen, al cor del parc Nacional de Canaima. Volem cap al sud, creuant la zona de grans llacs i preses i una de les zones mineres de Veneçuela. Una mica més endavant divisem els primers Tepuis, sobresortint les seves superfícies irregulars per sobre de la selva, entre els núvols i les boires. Per primer cop veiem l’Auyantepui, un tepui de 700 km2, on només s’hi accedeix caminant o amb helicòpter. De sobte, la boira s’esvaeix davant nostre i ens brinda l’oportunitat de veure i viure la veritable dimensió i vertigen de l’inacabable “Salto del Angel”. Aterrem al petit poble - campament d’Uruyen on hi farem nit i serà el punt de partida de la nostra aventura. Realitzem petites excursions a engorjats i cascades properes i comencem a comprendre la veritable dimensió del que ens espera : desnivells, aigua, fang, pluja, troncs caiguts, arrels i calor.
Per fi comencem el trekking. Els primers dos dies són bàsicament de pujada, salvem quasi 1800 metres de desnivell. Passem tot tipus de terreny: a les zones de Sabana no hi ha cap ombra per amagar-nos del sol; en els primers rius ens descalcem per evitar mullar-nos les botes, que poc que duraran seques!; per dins els boscos i les selves tropicals saltem per sobre les arrels dels arbres i a les zones amb més desnivell grimpem agafant-nos a les arrels; l’elevada humitat i calor dins de la selva fa que vagis amarat de suor a cada passa; a les zones rocoses hem de grimpar, en alguns passos ens enfilem agafats a cordes fixes. Finalment arribem al Cerro Libertador (2510 metres), el punt més alt. A partir d’aquí només queden uns 60 km, per creuar caminant tot el tepui fins al Salto de l’Angel. Qui va dir que aquestes muntanyes eren planes!. Durant varis dies no parem de pujar petits lloms i baixar a profunds barrancs per tornar a pujar un altre llom, i la veritat que aquestes són les zones més agraïdes, per que les zones planes són terribles, ja que estan plenes de fanguissars. Arriba un moment que al mirar cap als peus no saps discernir del color que eren les botes, ni els mitjons, ni els pantalons. Cada dia acabes la jornada ple de fang, cada passa en aquests fanguissars és un suplici, entre la calor i el pes del fang que un arrossega fa que qualsevol esforç es quedi petit.
Per sort cada dia tenim grans recompenses, ja que cada indret de l’Auyantepui té un encant especial. Tenim el sentiment que serà en la propera passa la que ens farà descobrir un nou recó increïble que mai havíem pensat trobar aquí dalt. Estem encantats amb les tronades i tempestes a mitja tarda que ens refresquen, no cal ni posar-se l’impermeable, ja que és més agradable la sensació de la pluja regalimant pel nostre cos. Tots els campaments tenen cursos d’aigua propers que ens permeten cada dia gaudir d’un bany increïble. A més tenim una sorpresa inesperada durant el sopar, qualsevol menjar és un plat exquisit, una sopa, un plat de pasta o d’arròs és una veritable delicatessen en aquestes condicions. D’altra banda sabem que cada dia que passa estem més a prop del nostre objectiu el campament Salto Angel.
La sensació però que més ens captiva és quan et separes uns metres del camí, per que tens la certesa que probablement cap altra persona ha trepitjat mai aquell terra que tu estàs trepitjant en aquest moment.
Finalment al cap de sis dies arribem al riu Kerepacupai, estem a menys de 500 metres del Salto del Angel. A la zona del campament el riu s’engorja, en un estret barranc. Abans d’acampar decidim apropar-nos al lloc on s’inicia el descens del rappel. A mida que ens hi acostem comencem a sentir una remor de fons que poc a poc es converteix en un soroll atronador. Treiem el cap per la part alta de la paret del Salto del Angel, quin espectacle!. Una paret de quasi 1000 metres s’obre sota nostra, veiem els arbres de la part baixa molt, molt petits. Al nostre costat el riu Kerepacupai s’esmicola paret avall, quina passada!, a la part alta l’aigua té una certa continuïtat, però a mida que mires cap avall es pot veure com a partir d’un cert punt la cascada es converteix en una petita boirina, i cau fins al final de la paret com una pluja fina.
A l’endemà ens despertem ben d’hora ha arribat el moment decisiu, com respondrà el nostre cos i cap al estar penjats en una corda amb 1000 metres de buit a sota?, no sabrem la resposta fins al moment que ens hi trobem, però una cosa es repeteix dins nostre, la certesa que desfer el camí que hem fet per arribar fins aquí seria molt pitjor. Els primers rappels són impressionants, que petits que som aquí enmig, que lluny està el inici de la selva, l’únic que podem fer és confiar amb el material i baixar, un rappel darrera un altre, alcem el cap i mirem amunt i cada cop veiem més lluny el cim del tepui, mirem avall i cada cop ens aproximem més a la selva. La nit al mig de la paret és indescriptible, hem tingut la sort que caigui en nit de lluna plena, dormim sota una gran balma, amb la cascada il·luminada per la lluna i el seu rumor de fons, tota una festa de la naturalesa. No ens destorben ni les cuques que caminen per damunt dels nostres sacs. Estem allà on volíem estar, al mig de la paret amb la cascada més alta del món, en una nit de lluna plena, dormint damunt d’una roca, en el millor hotel que mai ningú així pogut imaginar.
Finalment ens despertem del nostre somni. Els darrers rappels del segon dia ens han fet assolir la selva. Ens treiem i guardem el material que hem utilitzat a la paret, i seguim baixant caminant fins al riu. Un darrer bany sota l’aigua que cau del Salt i agafem el camí que ens portarà cap a Isla Ratón, el punt clàssic d’accés a la cascada. Quan ens aproximem al campament, acabem de despertar, tornem a estar en mig de la civilització, els crits de la gent i el soroll de les curiares i dels generadors que alimenten d’electricitat les diferents estàncies.
Mirem enrera i recordem cada minut d’aquest trekking, cada indret i cada minut viscut en els campaments, els boscos, la selva, els rius. Mirem amunt cap a la cascada i tornem sentir que en aquest món som molt petits.
Un artícle d': Anna RomogosaViatge d'inspecció: Veneçuela
www.teresllunyanes.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada