24 de maig 2012

RELATS DE GRANS VIATGES



LA NAO VICTÒRIA. La primera volta al món
Autor: Dani gonzález. Guia de Terres Llunyanes


























En un calorós 10 d'Agost de 1519 salpaven des del Port de Sevilla cinc embarcacions capitenejades per Fernando de Magallanes rumb a les Índies Orientals. Partien doncs 265 homes, 265 ànimes aventureres, repartits en cinc Naos; La Trinitat, La Sant Antonio, La Santiago, La Concepció i La Victòria, en una expedició que tènia com a únic propòsit trobar una nova ruta marítima que arribés a les Illes de les Espècies (Illes Moluques). L'expedició que planejava Magallanes era ambiciosa i arriscada, anteriorment rebutjat pels portuguesos la proposta era navegar sempre cap a l'Oest, sempre per mars castellans, a aquest costat de la línia de demarcació marítima acordada pels regnes d'Espanya i Portugal en el Tractat de Tordesillas. Aquest rumb, conegut com a Ruta cap a l'Oest, obriria una ruta directa amb les especieres orientals, salvant així el monopoli establert pels portuguesos i oferint noves oportunitats econòmiques als ports espanyols com a entrada de tan valuoses bagateles; pebre, clau, nou moscada i altres espècies que es cotitzaven a preu d'or en l'antiga Europa.
Fernando de Magallanes entra en contacte amb la cort i finalment presenta el seu projecte al Rei Carles I. Corrien bons temps per a la flota espanyola, després de la gesta de Cristóbal Colón. L'ambient era d'optimisme i esperança en tota nova empresa i expedició. El monarca, per tant, no va trigar a acceptar la proposta que oferiria riqueses i honor al regne i el 22 de Març de 1518 rubrica capitulacions amb el capità Magallanes a Valladolid.

Va ser una travessia plena d'imprevists i contratemps, amb sorts diverses per a les diferents Naus i els seus tripulants. Després de salpar les cinc Naus el 20 de Setembre de 1519 des de Sanlúcar de Barrameda, l'expedició navega rumb Canàries vorejant el continent africà fins a gairebé arribat l'Equador, des d'on es llançaria al gran blau per creuar l'Atlàntic amb ajuda dels vents.
Una vegada arribat a l'hemisferi sud i després de provisionar-se en terres brasileres, continuarien seguint la ruta demarcada anys abans per Juan Díaz de Solís fins al Riu de la Plata (Argentina). A partir d'aquesta latitud navegarien cap al desconegut, no hi havia mapes, no hi havia quaderns de bitàcola ni testimoniatges. Estaven tan lluny del món conegut d'on ni tan sols existien llegendes on aferrar-se. 
Després d'un primer hivern fondejats enfront de les costes de la Patagònia, on van prendre contacte amb l'ètnia amerindia dels Patagonis (actualment coneguts com els Tehuelches) i després de sufocar un intent de motí a bord de la Sant Antonio i el naufragi de la Santiago, l'expedició parteix rumb sud, cap al fred i desconegut sud, navegant a la recerca d'un pas marítim que els permetés arribar al Mar del Sud. 
Va ser el 21 d'Octubre de 1520 quan Magallanes, després de sortejar un laberint d'illots en una travessia complicada, creua el tan anhelat pas, batejant-ho com a "l'Estret de les Onze Mil Verges" seguint l'onomàstica de la data, i que quedaria pels segles reflectit en les cartes nàutiques com a Estret de Magallanes.

Enfront dels mariners s'obria un nou i immens oceà, el Pacífic, cridat així pels suaus vents i la mar en calma que casualment van trobar a la seva entrada. Començaria doncs la veritable odissea. Aquesta travessia va ser duríssima, l'escorbut va delmar la tripulació i l'ànim dels homes. Acabades les provisions, van acabar menjant serradures i el cuir del pal major, prèviament remullat i bullit. En quant a les rates de bord, totes van desfilar per la cassola. Els càlculs de Magallanes van errar en l'estimació de les dimensions d'aquest nou mar, i van passar més de tres mesos fins a tornar a escoltar el crit del vigia en el seu gairebé últim alè; Terra a la vista! 
El 6 de Març de 1521 l'expedició arribaria a Guam, illa pertanyent a l'arxipèlag de les Mariannes, des d'on van prosseguir el viatge fins que 10 dies després trobessin un dens grup d'illes que van cridar "Illes de Sant Llàtzer", seguint el santoral del 16 de Març al peu de la lletra, eren les Illes Filipines. Magallanes va prendre possessió de les mateixes en nom del rei i va formar aliances amb el Rajà Humabon i el Datu Zula. Seria a la illa de Mactán, un 27 d'Abril, on ocorreria el dramàtic episodi en el qual Fernando de Magallanes perdria la vida, en una batalla enfront de guerrers cebús comandats pel cap tribal Lapu-Lapu, qui es negava a pagar tribut a la corona espanyola i convertir-se al cristianisme. 


Després del tràgic succés, Juan Sebastián Elcano pren el comandament. Elcano, home de mar i amb una gran experiència en navegació s'havia guanyat la confiança de Magallanes i fins el moment havia estat el contramestre de la Concepció.
Hauria de ser doncs, Elcano qui complís amb els objectius de l'expedició i arribar a les Illes de les Espècies portant a bon port tan magna aventura.
La tripulació estava famolenca, desil·lusionada i minvada, no hi havia homes suficients per navegar les tres Naos que encara seguien a flotació, per la qual cosa es va prendre la decisió d'emprendre de nou la travessia prescindint d'una d'elles. Va ser La Concepció la que va córrer la sort de ser incendiada intencionadament per falta de tripulació.


Amb Juan Sebastián Elcano al capdavant de la Victòria i capitanejant l'expedició va posar rumb novament cap a l'oest. El 8 de Novembre de 1521, van arribar a destinació. Havien passat dos anys des de la seva partida des d'Espanya. Elcano va fondejar a l'entrada de Tidore i va fer disparar tota l'artilleria. L'ocasió ho mereixia. Als pocs dies de la seva arribada a la illa, ja va ordenar comprar clau als indígenes. La transacció va resultar profitosa, va canviar clau per alguns miralls, tisores, ganivets, barrets i draps de color vermell, que feien furor entre les gents d'aquelles illes. 
Però el temps apretava i el capità s'apressava per marxar de tornada a Espanya sabent que la flota del rei de Portugal caminava trepitjant-li els talons i guanyant milles a poc a poc. Va ordenar carenar les naus i posar noves veles, sobre les quals va fer pintar la creu de Santiago i la llegenda "Aquesta és la figura de la nostra bona aventura". El basc estava disposat a tornar a Espanya a qualsevol preu, costés el que costés. 
El capità tva haber de dividir la flota, la Trinitat que estava molt feta malbé i amb prou feines es mantenia a flotació es quedaria a Tidore per a la seva reparació a càrrec de Gómez d'Espinosa i 54 homes més, i una vegada reparada tornaria desfent la ruta pel Pacífic, finalment i després d'un fallit intent la nau va retornar a les Moluques on es quedaria per sempre.
Elcano a bord de la Nao Victòria abandonaria les Illes de les Espècies a la fi de Desembre de 1521 rumb sud. La decisió era travessar l'Índic, que en l'època pertanyia a Portugal segons el inexpugnable Tractat de Tordesillas. Era gairebé un suïcidi, una trobada amb la flota portuguesa suposaria la fi del viatge. La Victòria va fer parada a Timor i, sospitant que els portuguesos esperarien al voltant de les costes de Bengala, Elcano va traçar una arriscada travessia: anar des de Timor fins al Cap de Bona Esperança, creuant l'oceà pel paral·lel 40, a milers de milles de la costa asiàtica. 
Ho va aconseguir i va doblegar el Cap de Bona Esperança, ja només restava remuntar l'Atlàntic Sud sense aproximar-se a la costa i prendre els vents alisis de tornada a casa. Però encara quedaria per viure l'última proesa. A la ja consumida tripulació tornava a visitar-li l'escorbut, no quedava aigua ni menjar, en l'horitzó s'albiraven les illes de Cap Verd, per la qual cosa es va determinar córrer el risc i fondejar en l'arxipèlag que era creuament de camins de totes les derrotes portugueses. Elcano va elaborar un plà; va mentir als portuguesos assegurant que, en realitat, venien d'Amèrica i que el trencament del trinquet els havia desviat de la ruta. Els portuguesos van creure la mentida, però l'endemà van advertir l'engany. El governador va manar prendre a l'espanyol, però era massa tarda: Elcano ja havia marxat deixant-se guiar només pels vents alisis. Ara li restava un petit esforç més per arribar a casa. 

Després de tres anys d'expedició i més de 42.000 milles nàutiques, el 6 de Setembre de 1522, arribava al Port de Sanlúcar de Barrameda, Cadis, l'única embarcació supervivent de l'expedició, La Nao Victòria, governada per Juan Sebastian Elcano i amb la companyia de tan sol 17 homes.
Elcano completava d'aquesta manera, la major gesta de la navegació de tots els temps; la Circunsnavegació del Globus Terraqui i la Primera vegada que es donava la volta completa a la Terra.
Solament la determinació i la valentia dels 18 homes que van quedar a bord de la Nao Victòria van fer possible que tan gran expedició finalitzés amb èxit i a casa. El Rei Carles I, ja nomenat Emperador Carles V, va quedar fascinat per tal proesa, reconeixent i satisfent d'honors a Juan Sebastian Elcano, a qui va concedir un escut d'armes, a on es pot observar un globus terraqui amb una llegenda que resa; Primus circumdedisti em –“El primer a envoltar-me”.

Què va portar a aquests homes a embarcar-se en tal expedició? A endinsar-se en el més profund dels oceans per rutes desconegudes, recalant en aquelles Terres Llunyanes aleshores desconegudes per al Vell Món? 
Potser sigui aquest esperit aventurer que tots, d'alguna manera, alberguem en el nostre interior. Tal vegada, aquesta inquietud i curiositat per descobrir el desconegut és la que ens porta a Terres Llunyanes, allà on habiten els nostres somnis i incerteses.
Naveguem oceans, travessem deserts, escalem muntanyes, ens endinsem en el més profund de les selves… descobrim noves cultures, contactem antigues tribus ancorades en el temps, contemplem rituals ancestrals… de Nord a Sud, d'Orient a Occident, l'aventura ens trasllada a nous horitzons. 


























Aquest esperit és atemporal, es tornen a repetir les mateixes inquietuds i incerteses. Tota gran gesta sempre va estar, està i estarà guiada per un enorme esperit emprenedor. Amb aquesta màxima, la Fundació Nao Victòria va construir en 1991 una rèplica a imatge i semblança de la Nao Victòria. I després de la seva mostra en la Expo’92 de Sevilla, va realitzar la mateixa travessia que la original, la circunsnavegació del globus terraqui entre els anys 2004 i 2006. En aquesta travessia la tripulació, àvida d'aventura, segueix usant les mateixes tècniques de navegació d'antany, sentint en els seus propis cossos la duresa del mar. Es converteixen llavors en mariners d'època; les seves mans quartejades per les rudes maniobres d'abord, els seus rostres adobats pel sol i el salnitre, les seves mirades sempre posades en l'horitzó a la recerca d'un nou nou port on arribar. 
L'esquelet d'aquesta nova Nao Victoria cruix com ho feia 500 anys enrere. I és que les seves taules de fusta desprenen història, una història que ens parla de la naturalesa més profunda de l'ésser humà. No tan sols és el vent el que empeny la nau milla a milla cap a Terres Llunyanes, sinó l'esperit aventurer de tota una tripulació que busca reviure la 'aventura d'aquells homes que van realitzar la que possiblement sigui la major gesta de tots els temps; La Primera Volta al Món.

















Aquesta emblemàtica nau estarà atracada en Port Vell, Barcelona, fins al proper mes de Juny. A bord es pot visitar el contingut expositiu sobre la primera volta al món i les vivències de la tripulació que va repetir tal gesta entre 2004-2006. Entre la tripulació habitual de la Fundació Nao Victòria, entitat sense ànim de lucre, es troba el nostre amic i guia de Terres Llunyanes; Dani (guia de Terres Llunyanes). Qui ens explica aquesta peculiar història des de la mateixa coberta de la Nao Victòria. 


Un article de Dani González
Guia de Terres Llunyanes a Àfrica de l'Est