6 de juny 2012

TERRES DE SOMRIURES. VIETNAM I CAMBODJA


Un artícle de Patricia Hurtado
Guia Terres Llunyanes al Sud-est Asiàtic
Fotografies de: Patricia Hurtado



Hola a tots! Em dic Patricia Hurtado i em dedico des de fa anys a alternar les meves dues grans passions: la fotografia i els viatges. Durant els mesos d'estiu treballo com a guia turística amb "Terres Llunyanes” pels països del sud-est asiàtic.
Aquest post que aquí us deixo explica una mica l'experiència del nostre viatge “Somriures d'Àsia” per Vietnam i Cambodja amb el grup de “Terres Llunyanes” a l'agost del 2011.





Pocs són els països que ofereixen una varietat tan àmplia de paisatges diferents en relativament pocs quilòmetres quadrats de territori.
Aquesta és la sensació que envaeix al viatger que visita Vietnam. Des de les verdes muntanyes de Sapa amb les seves ètnies de vestits diferents fins als afluents plens de vida del Mekong, passant per la misteriosa i única Badia de Halong… només uns pocs elements es repeteixen: el color verd gairebé fluorescent dels arrossars i el somriure espontani i directe de les seves gents.
A la nostra arribada a Hanoi, la capital de Vietnam, només fa falta un petit recorregut des de l'aeroport al centre de la ciutat per adonar-nos que ens endinsem en un món diferent, en una societat marcada per una altra cultura, una altra història, un altre ritme.
El tràfic és un autèntic caos! Per tot arreu es creuen cotxes a ritme de claxon, motocicletes que porten fins a 5 persones damunt i bicicletes que transporten càrregues impossibles. Creuar el carrer es converteix aviat en una gesta.
És impactant comprovar en primera persona que en una ciutat de 6,5 milions d'habitants existeixin 3,2 milions de motos.


Les dones carregades amb els seus balancins de canya de bambú (nahn) passegen les seves fruites incansables entre els venedors de menjar a peu de carrer. A les portes de les cases es fa de tot: es ven, es cuina, es menja, es renta, es juga, es conversa, es dorm i es veu passar la vida.
Un univers d'olors satisfà els sentits… les espècies dels mercats, les sopes per dinar (pho), el pollastre, el peix, les verdures… totes cuinades al carrer.
Entre les interessants visites que ens ofereix la ciutat, ens apropem al fascinant Temple de la Literatura Construït en el 1070 i dedicat als ensenyaments de Confuci que es va convertir més tard en el primer col·legi nacional del país. Els noms dels alumnes més destacats, gravats en pedres centenàries són testimoni impertorbable del pas dels viatgers. A través dels seus cinc patis, traiem el cap curiosos a una societat que contínua arrelada als seus principis morals dividits entre el confucionisme, el budisme i el culte als avantpassats.
Visitem mercats plens de gent, llacs de llegenda i temples miraculosos sense oblidar-nos de presentar els nostres respectes al cap revolucionari comunista i pare de la independència de Vietnam: Ho Chi Minh en el mausoleu del qual s'exhibeix el seu cos embalsamat amb un aspecte exacte al que veiem en els llibres d'història.


Amb el sabor d'aquesta caòtica ciutat encara en els llavis, embarquem en un tren rumb al nord del país, prop de la frontera amb Xina per visitar les tribus indígenes de Sapa.
El bullici de Hanoi va deixant pas a la tranquil·litat de la vida a les muntanyes i ens va descobrint paisatges cada vegada més verds i sorprenents.
Un trekking per les muntanyes de Sapa visitant els diferents poblats de Cat Cat, I Linh Ho, Ta Van , etc… és la millor manera de descobrir el tipus de vida de les diferents ètnies que poblen aquests paratges.


Passejant entre arrossars magnífics i poblats de conte, la tranquil·litat del lloc i l'energia de les seves gents ens envaeixen fins a formar part de nosaltres. Nenes de poc més de 9 anys porten a coll a les seves germanes de 2 anys amb l'única ajuda d'un mocador de tela i la seva determinació.
Nenes descalces i despentinades de mirada desperta i eixerida ens acompanyen durant quilòmetres per camins de terra i pedres pels quals nosaltres no ficaríem un sol peu sense el calçat més tècnic del mercat.
És fàcil deduir que no tenen molta roba i que la que tenen porta anys foradada. Les sandàlies, si les porten, estan trencades i fetes malbé. No obstant això, com és que no apareix en els nostres cors ni el menor símptoma de pena per elles? Perquè en les seves mirades no es reflecteix ni el fred ni la incomoditat ni el cansament, només vida, somriures, i l'obstinació ferma d'aconseguir un objectiu: vendre'ns al final de la nostra ruta un parell de polseres fetes a mà.
Això ens presenta una visió xocant de l'espavilat que pot ser un nen de tan primerenca edat i com de “súper protegits” que els tenim al nostre “primer món”.


En veure la senzillesa de les cases dels vilatans, la catarsi està servida: Quantes de coses tenim al nostre món “desenvolupat” que no necessitem!
Després d'un llarg dia de trekking, un merescut sopar a la fresca contemplant la posta del sol sobre els arrossars a casa d'una família local és tot un regal més que bell.


Una vegada finalitzada la nostra aventura a Sapa, un altre paisatge totalment diferent però igualment fascinant ens espera per oferir-nos tota la seva bellesa: La Badia de Halong.
És sense cap mena de dubte un dels paisatges més cèlebres d'Àsia i un lloc que ningú vol perdre's en un viatge per aquesta part del món.

En aquest lloc, uns dos mil illots rocosos de totes les formes i grandàries s'estenen sobre centenars de quilòmetres sobre el Golf de Tonkín.
Encara que s'hagin vist fotografies d'aquest lloc en mil i un fullets turístics, el viatger no pot imaginar-se el que és navegar dins d'aquesta meravella de la naturalesa fins que ho viu en primera persona.


El nostre vaixell s'endinsa entre les roques de la badia i contemplem com a mesura que passen les hores del dia, el mar i les roques prenen tons diferents a quin més meravellós.
Capbussar-se en les seves aigües des del nostre fantàstic Junk (embarcació tradicional de fusta) és un autèntic plaure. Visitem coves enormes on es refugiaven els guerrillers de Vietminh durant la guerra de Vietnam i ens apropem en caiac als promontoris més laberíntics per veure de prop els micos que habiten els illots.
La nit cau a la Badia de Halong i la llum de la lluna és suficient per no perdre de vista les siluetes negres que es difuminen al nostre al voltant per tota la badia. En aquest escenari màgic, una frase de la mítica pel·lícula “la Indoxina” (protagonitzada per Katherine Deneuve rodada en aquests paratges) em ve a la ment: “Aquells que s'introdueixen en aquesta badia… mai tornen”. Nosaltres tornarem, clar, però una mica d'aquest lloc especial es quedarà amb nosaltres.
La nostra visita a Vietnam contínua rumb al centre on ens espera la famosa ciutat imperial de Hué (antiga capital de Vietnam).
Un recorregut guiat per l'antiga ciutadella fortificada ens presenta un llegat històric de com era la vida dels reis vietnamites als segles anteriors.
Visitem els faraònics mausoleus de reis com Minh Mang, la construcció dels quals se saldava les vides de centenars d'obrers i el disseny dels quals encarregava el propi monarca al seu gust i complaença.



Aquests mausoleus, l'extensió dels quals ocupa diverses hectàrees, es componen de temples simbòlics custodiats per estàtues de mandarins, fosses repletes de flors de loto, llacs, boscos i pujols que guarden gelosament el lloc exacte de la tomba.
Però Hué ens ofereix també altres atractius: la visita al mercat de Dong Ba, un passeig pel riu del Perfum, l'antiga pagoda de Thien Mu i la visita a un autèntic Temple budista en actiu. Hué és a més la ciutat on es fabriquen tradicionalment els famosos barrets cònics que trobem per tot el país.
Seguint la ruta cap al sud arribem a la preciosa ciutat antiga de Hoi an. És un lloc perfecte on els hi hagi per passejar-se en bici o a peu i respirar la tranquil·litat d'aquesta petita ciutat tradicional a la vora del mar. Un passeig amb bici fins a la platja passant per zones més rurals és un recorregut perfecte per veure l'activitat diària de les seves gents senzilles. Els seus bells carrers, el vell pont xinès i les antigues cases d'il·lustres mandarins són alguns dels atractius d'aquest lloc.
Hoi An és un lloc excepcional per a les compres: des de llums de colors que il·luminen els carrers de la ciutat de nit fins a tot tipus de teles i peces de vestir. Diversos tallers a peu de carrer treballen incessants per elaborar vestits a mesura a un preu més que econòmic i en un temps rècord per a aquell que es deixa seduir per les teles de seda. 


Abandonem el centre de Vietnam per aterrar a la famosa ciutat d'Ho Chi Minh, antigament coneguda com Saigon i escenari de grans moments històrics de la guerra de Vietnam. Visitant el Palau de la Reunificació o el museu de la Guerra serem testimonis de part la història d'una de les més cruentes guerres esdevingudes en el darrer segle. Moments clau de la història d'aquest país: com l'entrada victoriosa de les tropes del Vietminh a Saigon i la reunificació de Vietnam l'any 1976 van esdevenir aquí.
Molts edificis com la famosa Catedral o l'antiga estació de tren, construïda pels francesos són vestigis de la colonització francesa molt visibles avui en dia.
Alguns locals d'oci de la ciutat com la discoteca “Apocalypse Now” decorada amb “filats elèctrics” i freqüentats per molts turistes occidentals, semblen recordar les llargues estades dels marins nord-americans barrejant-se amb la població vietnamita durant la seva aliança amb el Vietnam del Sud en la guerra.
Després de deixar Ho Chi Minh ens endinsem en el Mekong a bord del nostre vaixell rumb a la frontera de Cambodja.
Viatjar pel Mekong constitueix una aventura en si mateixa i ofereix una infinitat de curiositats. Des dels mercats flotants on els vilatans venen els seus cultius, fins a criaders de peixos flotants passant per granges de cocodrils, jardins exòtics o poblats sencers amb cases, temples i escoles. Navegar pel Mekong és preparar-se a descobrir escenes inoblidables a cada meandre amb la nostra embarcació.
Aquest gran riu de gairebé 5000 km de longitud que neix a Xina i descendeix per Tailàndia, Birmània, Laos i Cambodja fins a morir a Vietnam. En forma de ventall, el Mekong aglutina formes de vida de poblats sencers que viuen en el riu i del riu.



És pel Mekong per on creuem la frontera de Cambodja per desembarcar després a la seva capital: Penh.
A Penh visitem el Palau Real i el Museu Nacional que ens apropen a la història d'aquest castigat país. Una visita a Toul Sleng és obligada per recordar la història recent que mai s'hauria de tornar a repetir. Aquest museu dels genocidis de guerra conserva proves dels actes que provocaren la desaparició d'un a tres milions de persones a Cambodja entre els anys 1975 i 1979 sota el règim de Pol Pot i els Jemeres Vermells.
Finalment, volem a Siem Riep on una breu però aprofitadíssima visita ens desvetllarà els misteris d'una de les meravelles de món mai creada per l'ésser humà: els temples d'Angkor.
La zona d'Angkor va estar habitada per petits pobles des del segle I d. C., però la seva època daurada s'inicià l'any 802 d. de C., quan el Rei Jayavarman II sotmet les tribus dels voltants, creant un únic regne del que es declara Devaraja o rei-déu. Per reforçar la imatge de la seva ascendència divina, començà a construir grans obres religioses, iniciant una tradició que continuaran els seus successors durant segles, produint multitud de temples fins al seu abandonament, a mitjans del segle XV, i motivat per causes encara no del tot esclarides.



Declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO en 1992, aquests meravellosos temples s'estan rescatant de la naturalesa gràcies a la labor dels arqueòlegs en la seva majoria francesos, ja que les arrels dels grans arbres que allí creixen estan literalment engolint els monuments.
Esperar la sortida del sol darrere d'aquests temples a les 5 del matí representa una emoció gairebé infantil que compensa amb escreix el llevar-se tan d'hora.
Els motius esculpits en les seves pedres es multipliquen en cada temple i el viatger es veu desbordat davant la bellesa inabastable d'aquestes obres faraòniques construïdes tant temps enrere i que resisteixen impertorbables el pas del temps. La pedra desgastada per les pluges contrasta meravellosament amb el verd de la natura cambodjana.
El nostre viatge pel sud-est asiàtic s'acaba i el regust final no pot ser millor. Encara ens faran falta alguns dies, després de la llarga tornada a casa, per “digerir” tot el que hem viscut en aquest interessantíssim viatge.

Vietnam i Cambodja amb els seus paisatges, les seves gents, els seus aromes, els seus costums i la seva meravellosa actitud de superació davant la vida, van quedant enrere però l'emoció de tot el  que hem descobert ja formarà part de nosaltres per sempre.







Si desitgeu més informació sobre el viatge "Terra de somriures" per Vietnam i Cambodja podeu descarregar-vos tota la fitxa completa en el següent link

Podeu consultar totes les nostres rutes per vietnam AQUÍ

Per consultar per sortides o disponiblitat de places podeu adreçar.vos a: anna@terresllunyanes.com

24 de maig 2012

RELATS DE GRANS VIATGES



LA NAO VICTÒRIA. La primera volta al món
Autor: Dani gonzález. Guia de Terres Llunyanes


























En un calorós 10 d'Agost de 1519 salpaven des del Port de Sevilla cinc embarcacions capitenejades per Fernando de Magallanes rumb a les Índies Orientals. Partien doncs 265 homes, 265 ànimes aventureres, repartits en cinc Naos; La Trinitat, La Sant Antonio, La Santiago, La Concepció i La Victòria, en una expedició que tènia com a únic propòsit trobar una nova ruta marítima que arribés a les Illes de les Espècies (Illes Moluques). L'expedició que planejava Magallanes era ambiciosa i arriscada, anteriorment rebutjat pels portuguesos la proposta era navegar sempre cap a l'Oest, sempre per mars castellans, a aquest costat de la línia de demarcació marítima acordada pels regnes d'Espanya i Portugal en el Tractat de Tordesillas. Aquest rumb, conegut com a Ruta cap a l'Oest, obriria una ruta directa amb les especieres orientals, salvant així el monopoli establert pels portuguesos i oferint noves oportunitats econòmiques als ports espanyols com a entrada de tan valuoses bagateles; pebre, clau, nou moscada i altres espècies que es cotitzaven a preu d'or en l'antiga Europa.
Fernando de Magallanes entra en contacte amb la cort i finalment presenta el seu projecte al Rei Carles I. Corrien bons temps per a la flota espanyola, després de la gesta de Cristóbal Colón. L'ambient era d'optimisme i esperança en tota nova empresa i expedició. El monarca, per tant, no va trigar a acceptar la proposta que oferiria riqueses i honor al regne i el 22 de Març de 1518 rubrica capitulacions amb el capità Magallanes a Valladolid.

Va ser una travessia plena d'imprevists i contratemps, amb sorts diverses per a les diferents Naus i els seus tripulants. Després de salpar les cinc Naus el 20 de Setembre de 1519 des de Sanlúcar de Barrameda, l'expedició navega rumb Canàries vorejant el continent africà fins a gairebé arribat l'Equador, des d'on es llançaria al gran blau per creuar l'Atlàntic amb ajuda dels vents.
Una vegada arribat a l'hemisferi sud i després de provisionar-se en terres brasileres, continuarien seguint la ruta demarcada anys abans per Juan Díaz de Solís fins al Riu de la Plata (Argentina). A partir d'aquesta latitud navegarien cap al desconegut, no hi havia mapes, no hi havia quaderns de bitàcola ni testimoniatges. Estaven tan lluny del món conegut d'on ni tan sols existien llegendes on aferrar-se. 
Després d'un primer hivern fondejats enfront de les costes de la Patagònia, on van prendre contacte amb l'ètnia amerindia dels Patagonis (actualment coneguts com els Tehuelches) i després de sufocar un intent de motí a bord de la Sant Antonio i el naufragi de la Santiago, l'expedició parteix rumb sud, cap al fred i desconegut sud, navegant a la recerca d'un pas marítim que els permetés arribar al Mar del Sud. 
Va ser el 21 d'Octubre de 1520 quan Magallanes, després de sortejar un laberint d'illots en una travessia complicada, creua el tan anhelat pas, batejant-ho com a "l'Estret de les Onze Mil Verges" seguint l'onomàstica de la data, i que quedaria pels segles reflectit en les cartes nàutiques com a Estret de Magallanes.

Enfront dels mariners s'obria un nou i immens oceà, el Pacífic, cridat així pels suaus vents i la mar en calma que casualment van trobar a la seva entrada. Començaria doncs la veritable odissea. Aquesta travessia va ser duríssima, l'escorbut va delmar la tripulació i l'ànim dels homes. Acabades les provisions, van acabar menjant serradures i el cuir del pal major, prèviament remullat i bullit. En quant a les rates de bord, totes van desfilar per la cassola. Els càlculs de Magallanes van errar en l'estimació de les dimensions d'aquest nou mar, i van passar més de tres mesos fins a tornar a escoltar el crit del vigia en el seu gairebé últim alè; Terra a la vista! 
El 6 de Març de 1521 l'expedició arribaria a Guam, illa pertanyent a l'arxipèlag de les Mariannes, des d'on van prosseguir el viatge fins que 10 dies després trobessin un dens grup d'illes que van cridar "Illes de Sant Llàtzer", seguint el santoral del 16 de Març al peu de la lletra, eren les Illes Filipines. Magallanes va prendre possessió de les mateixes en nom del rei i va formar aliances amb el Rajà Humabon i el Datu Zula. Seria a la illa de Mactán, un 27 d'Abril, on ocorreria el dramàtic episodi en el qual Fernando de Magallanes perdria la vida, en una batalla enfront de guerrers cebús comandats pel cap tribal Lapu-Lapu, qui es negava a pagar tribut a la corona espanyola i convertir-se al cristianisme. 


Després del tràgic succés, Juan Sebastián Elcano pren el comandament. Elcano, home de mar i amb una gran experiència en navegació s'havia guanyat la confiança de Magallanes i fins el moment havia estat el contramestre de la Concepció.
Hauria de ser doncs, Elcano qui complís amb els objectius de l'expedició i arribar a les Illes de les Espècies portant a bon port tan magna aventura.
La tripulació estava famolenca, desil·lusionada i minvada, no hi havia homes suficients per navegar les tres Naos que encara seguien a flotació, per la qual cosa es va prendre la decisió d'emprendre de nou la travessia prescindint d'una d'elles. Va ser La Concepció la que va córrer la sort de ser incendiada intencionadament per falta de tripulació.


Amb Juan Sebastián Elcano al capdavant de la Victòria i capitanejant l'expedició va posar rumb novament cap a l'oest. El 8 de Novembre de 1521, van arribar a destinació. Havien passat dos anys des de la seva partida des d'Espanya. Elcano va fondejar a l'entrada de Tidore i va fer disparar tota l'artilleria. L'ocasió ho mereixia. Als pocs dies de la seva arribada a la illa, ja va ordenar comprar clau als indígenes. La transacció va resultar profitosa, va canviar clau per alguns miralls, tisores, ganivets, barrets i draps de color vermell, que feien furor entre les gents d'aquelles illes. 
Però el temps apretava i el capità s'apressava per marxar de tornada a Espanya sabent que la flota del rei de Portugal caminava trepitjant-li els talons i guanyant milles a poc a poc. Va ordenar carenar les naus i posar noves veles, sobre les quals va fer pintar la creu de Santiago i la llegenda "Aquesta és la figura de la nostra bona aventura". El basc estava disposat a tornar a Espanya a qualsevol preu, costés el que costés. 
El capità tva haber de dividir la flota, la Trinitat que estava molt feta malbé i amb prou feines es mantenia a flotació es quedaria a Tidore per a la seva reparació a càrrec de Gómez d'Espinosa i 54 homes més, i una vegada reparada tornaria desfent la ruta pel Pacífic, finalment i després d'un fallit intent la nau va retornar a les Moluques on es quedaria per sempre.
Elcano a bord de la Nao Victòria abandonaria les Illes de les Espècies a la fi de Desembre de 1521 rumb sud. La decisió era travessar l'Índic, que en l'època pertanyia a Portugal segons el inexpugnable Tractat de Tordesillas. Era gairebé un suïcidi, una trobada amb la flota portuguesa suposaria la fi del viatge. La Victòria va fer parada a Timor i, sospitant que els portuguesos esperarien al voltant de les costes de Bengala, Elcano va traçar una arriscada travessia: anar des de Timor fins al Cap de Bona Esperança, creuant l'oceà pel paral·lel 40, a milers de milles de la costa asiàtica. 
Ho va aconseguir i va doblegar el Cap de Bona Esperança, ja només restava remuntar l'Atlàntic Sud sense aproximar-se a la costa i prendre els vents alisis de tornada a casa. Però encara quedaria per viure l'última proesa. A la ja consumida tripulació tornava a visitar-li l'escorbut, no quedava aigua ni menjar, en l'horitzó s'albiraven les illes de Cap Verd, per la qual cosa es va determinar córrer el risc i fondejar en l'arxipèlag que era creuament de camins de totes les derrotes portugueses. Elcano va elaborar un plà; va mentir als portuguesos assegurant que, en realitat, venien d'Amèrica i que el trencament del trinquet els havia desviat de la ruta. Els portuguesos van creure la mentida, però l'endemà van advertir l'engany. El governador va manar prendre a l'espanyol, però era massa tarda: Elcano ja havia marxat deixant-se guiar només pels vents alisis. Ara li restava un petit esforç més per arribar a casa. 

Després de tres anys d'expedició i més de 42.000 milles nàutiques, el 6 de Setembre de 1522, arribava al Port de Sanlúcar de Barrameda, Cadis, l'única embarcació supervivent de l'expedició, La Nao Victòria, governada per Juan Sebastian Elcano i amb la companyia de tan sol 17 homes.
Elcano completava d'aquesta manera, la major gesta de la navegació de tots els temps; la Circunsnavegació del Globus Terraqui i la Primera vegada que es donava la volta completa a la Terra.
Solament la determinació i la valentia dels 18 homes que van quedar a bord de la Nao Victòria van fer possible que tan gran expedició finalitzés amb èxit i a casa. El Rei Carles I, ja nomenat Emperador Carles V, va quedar fascinat per tal proesa, reconeixent i satisfent d'honors a Juan Sebastian Elcano, a qui va concedir un escut d'armes, a on es pot observar un globus terraqui amb una llegenda que resa; Primus circumdedisti em –“El primer a envoltar-me”.

Què va portar a aquests homes a embarcar-se en tal expedició? A endinsar-se en el més profund dels oceans per rutes desconegudes, recalant en aquelles Terres Llunyanes aleshores desconegudes per al Vell Món? 
Potser sigui aquest esperit aventurer que tots, d'alguna manera, alberguem en el nostre interior. Tal vegada, aquesta inquietud i curiositat per descobrir el desconegut és la que ens porta a Terres Llunyanes, allà on habiten els nostres somnis i incerteses.
Naveguem oceans, travessem deserts, escalem muntanyes, ens endinsem en el més profund de les selves… descobrim noves cultures, contactem antigues tribus ancorades en el temps, contemplem rituals ancestrals… de Nord a Sud, d'Orient a Occident, l'aventura ens trasllada a nous horitzons. 


























Aquest esperit és atemporal, es tornen a repetir les mateixes inquietuds i incerteses. Tota gran gesta sempre va estar, està i estarà guiada per un enorme esperit emprenedor. Amb aquesta màxima, la Fundació Nao Victòria va construir en 1991 una rèplica a imatge i semblança de la Nao Victòria. I després de la seva mostra en la Expo’92 de Sevilla, va realitzar la mateixa travessia que la original, la circunsnavegació del globus terraqui entre els anys 2004 i 2006. En aquesta travessia la tripulació, àvida d'aventura, segueix usant les mateixes tècniques de navegació d'antany, sentint en els seus propis cossos la duresa del mar. Es converteixen llavors en mariners d'època; les seves mans quartejades per les rudes maniobres d'abord, els seus rostres adobats pel sol i el salnitre, les seves mirades sempre posades en l'horitzó a la recerca d'un nou nou port on arribar. 
L'esquelet d'aquesta nova Nao Victoria cruix com ho feia 500 anys enrere. I és que les seves taules de fusta desprenen història, una història que ens parla de la naturalesa més profunda de l'ésser humà. No tan sols és el vent el que empeny la nau milla a milla cap a Terres Llunyanes, sinó l'esperit aventurer de tota una tripulació que busca reviure la 'aventura d'aquells homes que van realitzar la que possiblement sigui la major gesta de tots els temps; La Primera Volta al Món.

















Aquesta emblemàtica nau estarà atracada en Port Vell, Barcelona, fins al proper mes de Juny. A bord es pot visitar el contingut expositiu sobre la primera volta al món i les vivències de la tripulació que va repetir tal gesta entre 2004-2006. Entre la tripulació habitual de la Fundació Nao Victòria, entitat sense ànim de lucre, es troba el nostre amic i guia de Terres Llunyanes; Dani (guia de Terres Llunyanes). Qui ens explica aquesta peculiar història des de la mateixa coberta de la Nao Victòria. 


Un article de Dani González
Guia de Terres Llunyanes a Àfrica de l'Est

2 de març 2012

LA FI DEL CALENDARI MAIA

21/12/2012 EL “CANVI D'ERA”



Em dic Luis, des de fa més de 12 anys que visc i treballo a diferents països de Llatinoamèrica. A Guatemala he estat des de l’any 2.004, en els darrers 2 anys he estat guiant els viatges de Terres Llunyanes al país de l'eterna primavera.

En aquest any, el 2.012, finalitza el calendari Maia. Aquest fet ha creat moltes interpretacions. Vull compartir amb vosaltres una mica més d'informació dels Maies i del seu calendari. En quant a l'opinió general dels guies espirituals a Guatemala i de les persones que porten anys estudiant aquest calendari, en aquest any hi haurà la fi d’un cicle i es produirà un canvi d'era positiu en el qual les persones seran més respectuoses amb la naturalesa i amb els recursos existents.













BREU HISTÒRIA DELS MAIES


El món dels Maies, queda enquadrat dins dels límits geogràfics de l'antic imperi Maia el qual s'estén entre els països de Guatemala, Belize, El Salvador, occident d'Hondures i els cinc estats mexicans del Yucatán, Quintana, Rosego, Tabasco, Campeche, i Chiapas. L'extensió territorial total és aproximadament de 500.000 Km2.


Els Maies van ser una de les més esplendoroses i poderoses cultures conegudes a Meso-Amèrica, la seva civilització va comprendre un període de 3.000 anys. Van crear un llenguatge escrit, van ser arquitectes molt hàbils, arriscats comerciants i elaborats artesans. Es van desenvolupar en una societat agrària, i van tenir sistemes religiosos molt avançats, en els quals es veneraven el cosmos. Les dinasties reals van abastar governants que van construir exòtics temples i centres cerimonials que romanen fins a dia d'avui.



La civilització Maia està dividida en tres períodes de temps:


• El període Pre Clàssic va comprendre els anys 2.000 A. de C. a 250 D. de C.

• El període Clàssic entre els anys 250 i 900 D. de C.,

• El període Post Clàssic des de l'any 900 a l'1.500 D. de C., just abans de l'arribada dels conqueridors espanyols al Nou Món.


Els Maies van aconseguir el seu punt màxim d’esplendor durant el període Clàssic on van realitzar alguns dels seus treballs més extraordinaris..


GOVERN

Cada gran ciutat tenia un cap suprem el qual governava la ciutat i la regió. A la seva mort, un fill o germà el succeïa. En alguns casos l'esposa podia ser la següent a la línia de successió. Si no hi havia cap successor parentiu, un nou governant pertanyent a la classe alta el succeïa. Cada ciutat tenia diversos caps intermedis.


Posseïen unes lleis molt estrictes, per exemple, el lladre es convertia en el servent de la seva víctima. Els assassins eren executats, de vegades com a part d'un ritual de sacrifici. Per a crims menors, es tallava el pèl del criminal com a senyal de desgràcia, això era una espècie de separació entre la vida de la classe regnant de la dels plebeus. Alguns articles de luxe com el jade, plomes i pell de jaguar eren únicament usats per les classes regnants. Era treball dels plebeus proveir-los d'aquests articles com a ofrenes. Quan algun dels membres de les classes superiors viatjava, els treballadors havien de carregar-lo en lliteres. Els guerrers eren una classe apart i la seva funció principal era capturar presoners de guerra. De vegades, camperols i altres membres de les classes inferiors eren obligats a servir com a guerrers. Els soldats enemics capturats es convertien en esclaus. Els oficials derrotats en guerres eren sacrificats en cerimònies religioses. Els exèrcits no començaven cap batalla fins al moment que es feia una cerimònia religiosa molt elaborada. Els guerrers portaven plomalls de plomes i escuts fets de pells d'animals, lluitaven amb garrots de fusta, fulles de pedernal i llances.



RELIGIÓ

La religió era molt important a la vida Maia, ho regulava gairebé tot. Els sacerdots estaven molt ben considerats, eren educats per conèixer tot el que els seus déus desitjaven (rituals, oracions, etc...). Ells creien que els seus déus havien destruït i creat el seu món moltes vegades per la qual cosa, tractaven de complaure'ls amb sacrificis i sempre tenien por, quan hi havia esdeveniments naturals com sequeres, tempestes i altres desastres naturals. Tots els déus es relacionaven amb la naturalesa i eren referits com els déus d'una part d'aquesta (déu del sol, de la pluja, de la llum, etc...). L'ésser suprem i creador de l'univers era Hunan Ku al que atribuïen totes les seves accions i creacions, després venien per aquest ordre els déus de la lluna i del sol.


TECNOLOGIA

Moltes eines Maies, incloent les de guerra estaven fetes amb ossos, pedres, metall i fusta. Els ganivets eren corbats i amb un mànec còmode d'os. Aquestes peces mostraven el seu grau d'habilitat. Les eines per a l'agricultura eren de fusta, pedra o barreja d’ambdues. Les cases eren petites barraques o sub-temples, fets amb canya, fusta o roca. L'únic mitjà de transport eren les seves cames i si viatjaven per rius, utilitzaven canoes.


ENTORN

L'entorn dels Maies eren el bosc i la selva tropical, els quals proporcionaven la seva principal font de recursos. El clima era càlid, amb molts pocs dies de fred, plovia diàriament amb la qual cosa disposaven d’aigua potable i els proporcionava una vegetació abundant on recollir baies i fruits, a més de proporcionar-los una rica fauna per a la caça.



EDUCACIÓ

L'educació dels Maies era exclusiva pels sacerdots, els caps i els guerrers. Quant a la resta de la població l'educació es restringia a casa seva, on els pares traspassaven als fills els seus coneixements i que anaven passant de generació en generació.



EL CALENDARI MAIA

La Civilització Maia disposa d'un Calendari per mesurar el seu temps. Encara que no existeix una confirmació científica sobre aquest tema, aquest calendari el va iniciar la cultura Olmeca, una cultura més antiga que la Maia. Aquest calendari conté tres diferents comptes de temps que transcorren simultàniament; el compte Sagrat o Tzolkin de 260 dies, el compte Civil o Haab de 365 dies i el Compte Llarg de 144.000 dies.

El calendari Maia és cíclic; es repeteixen els comptes de les mateixes dates i mateixes sèries d'anys. S'entén millor amb un exemple: En el calendari gregorià la data 4 de maig de 1990 del segle XX s'expliquen una sola vegada, però en el calendari Maia es tornarien a explicar repetides vegades en reiniciar el cicle corresponent.


En el compte llarg, el temps de còmput comença el 13 d'agost del 3.114 A. de C., i finalitza el seu cicle de temps a la data 13.0.0.0.0, és a dir, el 21 de desembre de 2.012 D. de C.

Segons la profecia en finalitzar el calendari del compte llarg s'acabarà el període de la por, de l'odi i del materialisme. En aquest dia, la humanitat, haurà d'escollir entre desaparèixer com a espècie, pensant que amenaça en destruir el planeta o evolucionar cap a la integració harmònica amb la naturalesa. La profecia també explica que aquest mateix dia acabarà el cinquè cicle solar i començarà el sisè cicle solar. Els Maies coneixien l'astre Sol com Kinich-Ahau i el consideraven un ésser viu que respira i que cada 5.125 anys se sincronitza amb la galàxia emetent una màxima activitat solar, (actualment les coneixem com a protuberàncies solars que llancen electrons i ions al sistema solar), aquest fet podria afectar a la Terra canviant el centre del seu eix de rotació i pot provocar grans canvis climàtics. Encara que no tota la profecia és negativa, després del cinquè cicle solar comença el sisè cicle solar associat a una suposada aparició o renaixement de Quetzalcoatl.

En un text original Maia es tradueix literalment el següent: “arriba l'estel i la llum de Kukulcan (el Quetzalcóatl) en els temps de: 0 baktun, 0 katun, 0 tun, 0 uinal i 0 kim”. És a dir l'any 2.012 segons el calendari gregorià. Segons els seguidors de la nova era el significat representa la llum de Déu en mans de Quetzalcóatl il·luminant a tota la humanitat. Per a la música i les tradicions populars indígenes el renéixer de Quetzalcoatl es relaciona amb la sort. També se suggereix que el significat pot ser que el planeta Terra en canviar el seu eix de rotació se situï en una zona on es rebi un major flux energètic del centre de la galàxia i s'associï aquesta major quantitat d'energia amb èpoques de bonança.



Un article de Luis Lozano

Guia a Guatemala de Terres Llunyanes


Si esteu interessats a viatjar per Guatemala aquest any, en grup o bé en un viatge a mida per vosaltres podeu contactar amb anna@terresllunyanes.com

Et recordem que a partir del 31 de mar de 2012 trobaràs totes les nostres rutes d'estiu al nostre web www.terresllunyanes.com.

Mentres, pots consultar els nostres viatges per Guatemala anteriors fent click AQUÍ



17 de febr. 2012

MYANMAR, EL SECRET D'ÀSIA


Myanmar, Birmània, Burma o el Regne de Pagan són alguns dels noms amb els quals s'ha conegut i es coneix a aquest petit racó d'Àsia.

Myanmar s'ha mantingut durant molt temps atrapat pel seu passat i pel seu present ja que tots dos estats han aïllat a aquesta terra d'influència externes.

Com sol ocórrer en aquests casos, aquest hermetisme ha impedit que les seves gents hagin desenvolupat una socialització amb el món del turisme i ha mantingut i manté a Myanmar allunyat de molts tòpics que sí són habituals en altres llocs del sud-est asiàtic.

Myanmar és el gran secret guardat d'Àsia, és un buf d'aire fresc pels quals tenim la sort de treballar a l'apassionant món del viatge i per a aquells que tingueu la sort de conèixer-ho o que estigueu pensant a fer-ho en un futur no gaire llunyà.

Els recents canvis polítics del país van a ser positius per a les seves gents, van a tenir certes llibertats que des del nostre punt de vista occidental ens semblarien, com a mínim, llibertats habituals, drets normals, quotidians, però que per a ells han estat simplement somnis per complir durant molts anys.

Aquests canvis van a convidar al fet que a poc a poc el turista s'atreveixi a conèixer aquestes zones de Myanmar que han estat tancades a l'exterior i que, en molts casos ho segueixen estant si no es treballa de la manera adequada. Però, d'altra banda van a dotar a les rutes de viatge dissenyades de manera diferent per Myanmar, d'un atractiu i puresa difícilment igualable en la resta del continent.

Durant la nostra última visita a finals del 2011 hem notat i viscut aquests canvis i a pesar que ens hem mogut per zones remotes amb poca influència exterior, que els tràmits segueixen sent complicats, que els transports cap a aquestes zones solen ser deficients i difícils, són a dia d'avui una mica menys complicats.

El que una ruta de viatge ben dissenyada per Myanmar pot aportar al viatger actual és precisament aquesta frescor que és difícil de trobar en altres parts. Amb la combinació adequada de càrrega cultural, llocs sagrats i les zones ètniques que s'han mantingut aïllades durant anys, el viatge no va a tenir gens que envejar a altres zones geogràfiques ja siguin de la mateixa Àsia, Amèrica i Àfrica.

Vagi per davant que aquest component ètnic que ens poden oferir algunes zones del país no estan, per descomptat, de la mateixa forma que la van trobar els Ava, els Mon o els Pegu al segle III AC, però, no és menys cert que la zona fronterera amb Bangladesh i sobretot el triangle situat a les fronteres amb Xina i Thailandia, manté una diversitat ètnica comparable a zones d'Àfrica o de Sud-Amèrica.


Sense voler renunciar en aquest article a comentar les meravelles i regals per a la nostra vista que poden suposar les visites a llocs com Mandalay, Ava, Mt Popa, Pindaya, la Roca Daurada o de manera molt especial la màgica Bagan, increïble escenari de barreja de cultura, religió, arquitectura i naturalesa, comparable a llocs com Angkor, Tikal, Piràmides Egípcies o el mateix Taj Mahal, la qual cosa volem transmetre-us en aquesta ocasió és la cara més humana de Myanmar.

Això es reflecteix i es viu de manera molt intensa a les zones muntanyenques que envolten el país.

Els últims estudis antropològics parlen de més de cent grups i subgrups ètnics que conviuen amb tota naturalitat en l'actual Myanmar. De manera oficial, a dia d'avui, es reconeixen 67 grups ètnics al país, i com sol ser habitual en aquests casos, s'han classificat en set grups ètnic-lingüístics: karen, shan, mon, chins, kachins, rakhines i kayahs.

Un dels llocs amb més diversitat ètnica i un dels més recomanables per visitar és la zona fronterera amb Xina i Thailàndia. En una estada d'uns 4 dies, demanant els permisos correctes i necessaris per estar en aquesta zona, sacrificant una mica el comfort del viatge i estant disposats a caminar per arribar als diferents poblats, és fàcil conèixer a més de 9 grups ètnics, entre ells els impactants Akha, Ann, Palaung, Loi i Akhe.

Per arribar fins a aquests poblats cal desplaçar-se en vehicles tot terrè (segons la temporada de pluges) i des de la base de les muntanyes on ells viuen, ascendir a peu (l'única via d'arribar fins a ells) en trèkkings de diferents durades i dificultats.

Quan aquestes en aquesta zona de Myanmar t'adones de com d'apartats han viscut aquestes gents del món que coneixem, els tràmits burocràtics són el primer símptoma d'això, però els llocs on viuen, la seva manera de subsistència, la seva manera de vestir, els seus idiomes, els seus dialectes, els paisatges, la seva gastronomia, tot, absolutament tot és real, és la seva vida diària no hi ha interferències de cap tipus.

Els actuals grups ètnics que viuen avui al país són el resultat de milers d'anys d'història, de la història dels primers habitants del segle IX AC i de la història que han anat transmetent els que van arribar de llocs tan llunyans com la serralada de l'Himàlaia, Índia, Bangladesh, Laos, Thailàndia, l'antiga Yunnan, Xina, Mongòlia, etc.

Tota aquesta història s'ha anat barrejant amb les diferents influències culturals i de religió que van acompanyar a aquests habitants arribats de Terres Llunyanes. Religions tan diferents com podien practicar els poblats d'origen animista, convertits amb el temps al catolicisme i diferents religions evangèliques així com, els seguidors de l'Islam. Però si hi ha una religió i moviment cultural que va arribar amb força i es quedo per sempre a Myanmar aquesta és, sens dubte el Budisme, en diverses de les seves versions però en la Teravada com a pràctica més estesa i utilitzada.

DDifícilment per no dir pràcticament impossible, trobarem un lloc amb tanta admiració per Buda, les ofrenes, els càntics, els temples, les coves, les imatges i centenars de milers de Pagodes repartides per tot el país fan d'aquest lloc un lloc únic i d'imperdonable visita.

Tampoc volíem acabar el nostre article sense comentar un dels llocs amb més màgia d'Àsia, el llac Inle. Enclavat en el cor del país aquest llac és la llar de subgrups, majoritàriament Shan i, el llac aquesta envoltat de centenars de petits poblats en el qual pràcticament diàriament es poden trobar mercats locals. Una visita de 3 dies a la zona del llac ens farà viure experiències inoblidables, conèixer aquests mercats, navegar pels pobles flotants, veure la vida dels pescadors, recórrer els boscos de bambú o realitzar algun trekking fins als llogarets de les muntanyes que envolten el llac són algunes de les nostres recomanacions.

Una vegada, l'escriptor Aldous Huxley va escriure sobre el llac Atitlan, que era el llac més bell del planeta. Els que hem tingut la sort de veure aquest llac estem d'acord en la seva afirmació encara que, una vegada has estat en el llac Inle, et sorgeixen alguns dubtes sobre aquest tema.


Un artícle de Jordi Garcia

Viatge de prospecció: Myanmar 2011

Fotografies: Jordi Garcia

www.terresllunyanes.com/asia




Si vols més informació sobre les nostres rutes per Myanmar 2012 posa't en contacte amb jordi@terresllunyanes.com