En els últims anys ha crescut el nombre d'agències de viatge que han dedicat part de la seva programació als anomenats “Viatges o Turisme Solidari”. No és la nostra idea, i gens més lluny de la nostra intenció, posar en dubte aquesta línia d'actuacions per part d'aquestes agències de viatge o de les persones que fan ús d'això. És molt respectable aquesta manera d'actuar; la paraula solidaritat ja comporta amb si una càrrega d'honestedat i de bona intenció que no pot ser criticable. Però no és menys cert, des del nostre punt de vista, que aquesta Solidaritat hauria de ser gestionada per organitzacions que es dediquen de manera exclusiva i amb tot el seu esforç a gestionar tots els recursos que siguin possibles.
No en va, són les que estan millor preparades, el seu personal té la millor formació i treballen en directe allí on és més necessari i urgent.
Creiem que és la millor manera de col·laborar i de ser solidari, amb la resta del planeta, ja siguin persones properes, pobles que viuen en Terres Llunyanes, ajudes al medi ambient, etc.
Des de TERRES LLUNYANES hem apostat per aquesta línia d'actuació, dedicant part dels nostres esforços, donant promoció i publicitat i animant a tots els nostres viatgers al fet que aquesta solidaritat vagi enfocada a aquestes organitzacions, perquè elles, que són les que estan millor preparades, puguin gestionar-ho de la manera que creiem és més útil, directa i ràpida.
Sens dubte és la millor manera de ser un viatger o turista solidari. Sens dubte, és el “Turisme Solidari” més efectiu i, el cas més clar a dia d'avui, és la col·laboració que mantenim amb SURVIVAL INTERNATIONAL. SURVIVAL porta anys ajudant als pobles indígenes de tot el planeta a defensar les seves vides, terres i drets humans.
Treballen per canviar les actituds racistes i les falses creences que existeixen sobre els pobles indígenes.
La labor de Survival és vital perquè els drets dels pobles indígenes, aquells que ens ensenyen que existeixen altres formes de vida que són viables i sostenibles, siguin respectats i puguin seguir vivint com ells decideixin, on sempre ho han fet.
Aquesta és la filosofia que Terres Llunyanes intenta transmetre des dels nostres inicis a aquells que viatgen amb nosaltres, al nostre personal, als nostres guies, perquè l'experiència del viatge estigui presidida pel màxim respecte a totes aquelles persones i cultures diferents amb les quals tinguem oportunitat d'entaular relació.
Per la nostra banda ja fa temps que tot això ens ho apliquem a nosaltres mateixos, tot el personal de TERRES LLUNYANES col·labora d'una manera o una altra amb diferents associacions i ara us volem animar al fet que ens acompanyeu conjuntament amb Survival, en aquest nou “Viatge Solidari”.
Si voleu més informació sobre survival o com poder-vos fer socis podeu consultar el seu web site
Des de fa molt de temps, l’equip de Terres Llunyanes teníem moltes ganes de viatjar per Veneçuela. Sabíem que era un gran país per descobrir, desconegut encara per molts viatgers i amb moltes ALTERNATIVES PER OFERIR.Durant el darrer mes de desembre hem complert les nostres espectatives i ens hem endinsat per aquestes fascinants terres, navegant pels seus rius, caminant per la selva i els Tepuis i sobrevolant amb petites avionetes el seu territori per gaudir d’un impressionant espectacle natural i conviure amb la seva gent.
En aquest viatge també volíem assolir un petit gran repte que ha deixat de ser un somni per nosaltres: Creuar el Tepui de l’Auyantepui fins a arribar dalt de la cascada més alta del món el Salto del Angel (979 metres) per baixar rapelant la seva paret. Tota una aventura pels amants de la muntanya!!
Veneçuela ha superat totes les nostres previsions. Es un paradís natural, tropical, predominantment selvàtic i ple de contrastos. Un país d’aigua. El riu Orinoco i els seus afluents creuen les seves terres d’oest a est i de sud a nord formant part de la vida quotidiana de l’home des de temps ancestrals. A les altes muntanyes Andines a l’est i la zona de la Gran Sabana al sud neixen els diferents cursos d’aigua que s’obren pas amb innombrables salts, cascades, engorjats, gorgs i ràpids cap a les planes mitges, de les zones dels “Llanos” i de les grans preses d’aigua. A partir d’aquí el riu és navegable fins a la seva desembocadura a la zona del delta de l’Orinoco. Encara que les principals ciutats del país estan ben comunicades per carreteres i avions, una gran part del territori es completament verge i salvatge, on només s’hi pot arribar mitjançant vols en avioneta i en transport fluvial, a través dels rius. La seva costa esta banyada pel Oceà Atlàntic i el mar Carib on es pot gaudir de l’encant de les platges de sorra blanca i aigua cristal·lina, tant de les illes paradisíaques de Los Roques iIsla Margarita com les situades a l’est del país. Descansar i nedar en aquestes aigües blau turquesa, envoltats de milers d’espècies de peixos i coralls de colors és també un paradís pels amants del mar.
La zona andina de Mérida presenta un aspecte feréstec. Les muntanyes més altes tenen un màgic encant tenebrós, barreja de neu i gel i del color fosc del seu rocam. El poble més popular és Los Nevados (2.750 metres), on hi regna la pau fins l’arribada dels visitants que volen pujar al telefèric més alt del món (Loma Redonda 4.075 metres) i així accedir més fàcilment als seus cims.
A les terres del Delta de l’Orinoco i los “Llanos” (extenses sabanes de paisatge infinit) la immensa diversitat de flora i fauna et deixen captivat. Infinitat d’aus tropicals alcen el seu vol al sentir la fresa de les persones que si acosten. Caimans, piranyes, tortugues i anacondes poblen les seves aigües. Un autèntic paraís pels amants de la natura i la fotografia.
Els Llaneros i els Waraos habitants d’aquestes zones des de temps ancestrals van ser els primers en veure els colonitzadors i existeix un alt creuament de races i cultures de diferents migracions que han poblat la zona. D’aquí partien les expedicions en busca del Dorado. La hospitalitat i l’amabilitat són trets molt característics dels habitants de Veneçuela que semprereben a qui els visita amb un somriure als llavis.
Un país amb una petita porta d’entrada a alguns dels seuspobles indígenes ancestrals. Encara trobem comunitats remotes com els Yanomamis, amb molt poc contacte amb la societat criolla ja que és una aventura arribar-hi, sense carreteres, només s’arriba amb avioneta i navegacions de varis dies en barca pel riu. Encara existeixen uns 28 grups ètnics originaris que mantenen la seva cultura pròpia. La majoria d’ells mantenen una certa convivència amb la població criolla encara que conserven la seva identitat ètnica, la llengua i les seves costums. Es poden diferenciar pels seus idiomes originals. Entre ells destaquenels Arawak, Caribe (Pemones, Arekuna, kamarakoto,Taurepang), Yanomama (Yanomamis), Guajibo, Waraos, Chibcha (Bari), Yaruro, Piaroa... Un llistat interminable que agrupa un percentatge molt petit de la població total del país.
Un record que es fa enyorar son els paisatges màgics dels Tepuis sobresortint per sobre dels extensos boscos,selves tropicals i zones de sabana. Els mil i un recons i els paisatges que ens ofereix la natura a la zona del Parc Nacional Canaima són indescriptibles. Es un lloc únic al món, de gran bellesa, on hi regna el silenci i es respira tranquil·litat. Les parets rocoses de les muntanyes es tenyeixen de colors terrosos a la sortida i la posta del sol. Un autèntic plaer pels sentits. Els Tepuis (que en la llengua indígena Pemona significa muntanya) són relíquies de fa milions d’anys, completament planes i envoltades d’altíssims penyasegats que arriben als 1000 metres. Donada la gran pluviometria i el pendent, els seus cursos d’aigua s’obren pas cap a les zones baixes amb infinites cascades, salts d’aigua per tot arreu i ràpids increïbles de navegar en Curiara. Salts d’aigua inacabables, ens permeten refrescar-nos a les basses que s’hi formen, algunes d’elles en indrets de molt difícil accés, envoltades dels arbres de la selva i del soroll dels animals que les poblen. Al sud, la immensa plana de la Gran Sabana, creuada només per la carretera de Puerto Ordaz a Santa Elena de Uairen, ens permet accedir a infinitats de Tepuis (Roraima, Kukenan, ...) i cascades (Aponwao, Kama, Quebrada Jaspe, Quebrada Pacheco, Poza Esmeralda...).
Tots els viatgers anem en busca de viure aventures en els nostres viatges. En aquest viatge la aventura ja estava prèviament fixada: volem creuar caminant l’Auyantepuy (“Muntanya del Diable” per l’ètnia Arekuna) i després baixar rapelant durant dos dies pel costat de la cascada del Salt de l’Angel. Tot un repte per nosaltres. En total deu dies d’esforç i emoció que comencen en el petit aeroport de Ciudad Bolivar pujats dalt d’una avioneta que ens durà fins a Uruyen, al cor del parc Nacional de Canaima. Volem cap al sud, creuant la zona de grans llacs i preses i una de les zones mineres de Veneçuela.Una mica més endavant divisem els primers Tepuis, sobresortint les seves superfícies irregulars per sobre de la selva, entre els núvols i les boires. Per primer cop veiem l’Auyantepui, un tepui de 700 km2, on només s’hi accedeix caminant o amb helicòpter. De sobte, la boira s’esvaeix davant nostre i ens brinda l’oportunitat de veure i viure la veritable dimensió i vertigen de l’inacabable “Salto del Angel”. Aterrem al petit poble - campament d’Uruyen on hi farem nit i serà el punt de partida de la nostra aventura. Realitzem petites excursions a engorjats i cascades properes i comencem a comprendre la veritable dimensió del que ens espera : desnivells, aigua, fang, pluja, troncs caiguts, arrels i calor.
Per fi comencem el trekking. Els primers dos dies són bàsicament de pujada, salvem quasi 1800 metres de desnivell. Passem tot tipus de terreny: a les zones de Sabana no hi ha cap ombra per amagar-nos del sol; en els primers rius ens descalcem per evitar mullar-nos les botes, que poc que duraran seques!; per dins els boscos i les selves tropicals saltem per sobre les arrels dels arbres i a les zones amb més desnivell grimpem agafant-nos a les arrels; l’elevada humitat i calor dins de la selva fa que vagis amarat de suor a cada passa; a les zones rocoses hem de grimpar, en alguns passos ens enfilem agafats a cordes fixes. Finalment arribem al Cerro Libertador (2510 metres), el punt més alt. A partir d’aquí només queden uns 60 km, per creuar caminant tot el tepui fins al Salto de l’Angel. Qui va dir que aquestes muntanyes eren planes!. Durant varis dies no parem de pujar petits lloms i baixar a profunds barrancs per tornar a pujar un altre llom, i la veritat que aquestes són les zones més agraïdes, per que les zones planes són terribles, ja que estan plenes de fanguissars. Arriba un moment que al mirar cap als peus no saps discernir del color que eren les botes, ni els mitjons, ni els pantalons. Cada dia acabes la jornada ple de fang, cada passa en aquests fanguissars és un suplici, entre la calor i el pes del fang que un arrossega fa que qualsevol esforçes quedi petit.
Per sort cada dia tenim grans recompenses, ja que cada indret de l’Auyantepui té un encant especial. Tenim el sentiment que serà en la propera passa la que ens farà descobrir un nou recó increïble que mai havíem pensat trobar aquí dalt. Estem encantats amb les tronades i tempestes a mitja tarda que ens refresquen, no cal ni posar-se l’impermeable, ja que és més agradable la sensació de la pluja regalimant pel nostre cos. Tots els campaments tenen cursos d’aigua propers que ens permeten cada dia gaudir d’un bany increïble. A més tenim una sorpresa inesperada durant el sopar, qualsevol menjar és un plat exquisit, una sopa, un plat de pasta o d’arròs és una veritable delicatessen en aquestes condicions. D’altra banda sabem que cada dia que passa estem més a prop del nostre objectiu el campament Salto Angel.
La sensació però que més ens captiva és quan et separes uns metres del camí, per que tens la certesa que probablement cap altra persona ha trepitjat mai aquell terra que tu estàs trepitjant en aquest moment.
Finalment al cap de sis dies arribem al riu Kerepacupai, estem a menys de 500 metres del Salto del Angel. A la zona del campament el riu s’engorja, en un estret barranc. Abans d’acampar decidim apropar-nos al lloc on s’inicia el descens del rappel. A mida que ens hi acostem comencem a sentir una remor de fons que poc a poc es converteix en un soroll atronador. Treiem el cap per la part alta de la paret del Salto del Angel, quin espectacle!. Una paret de quasi 1000 metres s’obre sota nostra, veiem els arbres de la part baixa molt, molt petits. Al nostre costat el riu Kerepacupai s’esmicola paret avall, quina passada!, a la part alta l’aigua té una certa continuïtat, però a mida que mires cap avall es pot veure com a partir d’un cert punt la cascada es converteix en una petita boirina, i cau fins al final de la paret com una pluja fina.
A l’endemà ens despertem ben d’hora ha arribat el moment decisiu, com respondrà el nostre cos i cap al estar penjats en una corda amb 1000 metres de buit a sota?, no sabrem la resposta fins al moment que ens hi trobem, però una cosa es repeteix dins nostre, la certesa que desfer el camí que hem fet per arribar fins aquí seria molt pitjor. Els primers rappels són impressionants, que petits que som aquí enmig, que lluny està el inici de la selva, l’únic que podem fer és confiar amb el material i baixar, un rappel darrera un altre, alcem el cap i mirem amunt i cada cop veiem més lluny el cim del tepui, mirem avall i cada cop ens aproximem més a la selva. La nit al mig de la paret és indescriptible, hem tingut la sort que caigui en nit de lluna plena, dormim sota una gran balma, amb la cascada il·luminada per la lluna i el seu rumor de fons, tota una festa de la naturalesa. No ens destorben ni les cuques que caminen per damunt dels nostres sacs. Estem allà on volíem estar, al mig de la paret amb la cascada més alta del món, en una nit de lluna plena, dormint damunt d’una roca, en el millor hotel que mai ningú així pogut imaginar.
Finalment ens despertem del nostre somni. Els darrers rappels del segon dia ens han fet assolir la selva. Ens treiem i guardem el material que hem utilitzat a la paret, i seguim baixant caminant fins al riu. Un darrer bany sota l’aigua que cau del Salt i agafem el camí que ens portarà cap a Isla Ratón, el punt clàssic d’accés a la cascada. Quan ens aproximem al campament, acabem de despertar, tornem a estar en mig de la civilització, els crits de la gent i el soroll de les curiares i dels generadors que alimenten d’electricitat les diferents estàncies.
Mirem enrera i recordem cada minut d’aquest trekking, cada indret i cada minut viscut en els campaments, els boscos, la selva, els rius. Mirem amunt cap a la cascada i tornem sentir que en aquest món som molt petits.
Un record molt especial pels companys que ens han fet gaudir d’aquest viatge: Henry, Gustavo, Romulo, Palmera, Frank, José Antonio i Maria, Ramón i Carlos, i a tota aquelles persones amb les que hem coincidit i hem passat estones entranyables.
Un artícle d': Anna Romogosa Viatge d'inspecció: Veneçuela www.teresllunyanes.com
Ara més que mai us volem demanar una miqueta d'ajuda i de suport per SALVEM FANDEMA
Molts de vosaltres heu viatjat amb Terres Llunyanes a Gàmbia i coneixeu de primera mà a la gent local de la comunitat així com els que fan possible aquest projecte (Malang, Silvia i un llarg etcètera). Desafortunadament aquesta carta és per comunicar-vos una mala notícia: “Els nostres companys i amics de Gàmbia porten molt de temps lluitant per un projecte que de sobte i en breus instants ha desaparegut i s'ha convertit en cendres”.
FANDEMA, que en Mandinka vol dir “ajuda't a tu mateix”, és un projecte de desenvolupament local i comunitari per a dones amb l'objectiu de fomentar les seves capacitats productives a través de la formació i l'esperit emprenedor en Tujereng, Gàmbia, promogut per l'Associació Solidança i treballant conjuntament amb l'entitat gambiana Mbolo Association.
L'objectiu de FANDEMA se centra en la formació, a donar competències bàsiques, tècniques i transversals per potenciar el canvi en la situació de la dona i la qualitat de vida de les famílies. Aquesta formació ocupacional genera tant llocs de treball com a productes derivats que permeten finançar i gestionar el projecte de FANDEMA.
El projecte se centra en 3 resultats i està treballant amb 97 dones de 18 a 65 anys:
1. Millorar l'educació bàsica de les dones adultes 2. Crear llocs de treball i nous negocis facilitant l'entrada al mercat laboral 3. Aconseguir un esperit emprenedor entre les dones de la comunitat
Us adjuntem el link del blog de Solidança on trobareu un dossier explicatiu del projecte que duien a terme i que desitgen reprendre, així com informació del desafortunat incendi que tub lloc el passat 26 de desembre (el dossier solament està disponible en català).
http://solidancatreball.wordpress.com
¿COMO SE PUEDE AYUDAR?
Recollida de material
Des de Fandema s'ha fet un llistat de tot el material necessari per continuar endavant amb el projecte, tant per a la reconstrucció dels equipaments com del material per a les formacions específiques. Ho trobareu tot en el llistat adjunt en el blog http://solidancatreball.wordpress.com
El lloc de recollida i contacte és la seu de Solidança (si us queda més a prop també podeu portar el material a Terres Llunyanes) i la previsió d'enviament del contenidor és a la fi de gener principis de febrer, tot en funció de la recollida del material bàsic.
COM ES POT AJUDAR?
ASSOCIACIÓ SOLIDANÇA c/disseminats 25 (les begudes) Sant Joan Despí tel: 936854434 solidan@solidanca.cat
Voluntària que gestiona la donació de materials: CLARA
APORTACIONS ECONÒMIQUES
Compte la Caixa de Pensions 2100-0449-05- 0200058129
Quan ens plantegem realitzar un viatge per la zona de l'antiga Ruta de la Seda habitualment ens deixem portar pels somnis que hem anat acumulant amb el pas dels anys després de llegir llibres, novel·les o escoltar les nombroses històries i llegendes sobre aquesta mil·lenària ruta.
Després de la nostra última visita a aquesta zona central de la Ruta de la Seda, estem encara més convençuts que un viatge a aquest lloc cal plantejar-ho com solien fer els antics mercaders, filòsofs, exèrcits i viatgers d'aquells temps.
En contra del que es creu habitualment, aleshores, les persones que utilitzaven aquesta ruta no viatjaven d'est a oest o al revés en tota la seva totalitat, si no que recorrien algunes zones geogràfiques de la Ruta, segons els seus interessos o necessitats. Això no vol dir que no es pogués fer o que no es fes, però l'habitual era que només s'utilitzessin parts d'aquesta ruta.
Intentar plantejar-nos avui dia un viatge per la totalitat de la ruta de la Seda no seria massa recomanable. El temps a utilitzar per poder gaudir com es mereix d'aquesta zona del planeta, de les meravelles culturals i arquitectòniques, així com de la gran diversitat de paisatges, seria tan extens que necessitaríem mesos per dur a terme aquest gran somni que és, realitzar al segle XXI els viatges que es realitzaven allà pel segle II AC fins a la seva decadència, aproximadament sobre el XV DC. Encara que, posar una data a l'origen de la Ruta de la Seda ha estat i és, encara avui, un dilema no solucionat. Es diu que en els seus inicis, aquesta ruta era part d'un eix de comunicacions de genets missatgers que portaven les notícies d'un lloc a un altre. Això va donar pas a un eix de comunicació geogràfica que els habitants de l'Imperi de Xian (Xina) van utilitzar sobre el 119 AC per enfortir el seu poder vers els regnes veïns de l'Àsia Central, més concretament amb els pobles de la zona de la vall de Fergana (Uzbekistan), de Tajikistan, Kyrguizstan i la resta de l'actual Uzbekistan. D’aquesta manera podien fer front i derrotar a les poderoses tribus nòmades i al pràcticament invencible exèrcit dels Huns. Més tard, l'exèrcit xinès va ampliar el seu poder no només a l'interior del seu territori, si no també fins a la mateixa vall de Fergana. D'aquesta forma es van assegurar el tràfic de les diferents mercaderies que proveïen tota aquesta enorme extensió de terra.
Aquesta expansió de poder i per tant d'augment de mercaders viatjant per aquestes terres va ser de tal envergadura que va arribar a unir Orient amb Occident, l'Imperi Xinès amb Roma. Enllaçant entre si ciutats tan fabuloses com Samarkand, Damasc, Bagdad, Constantinoble (Istanbul) i travessant accidents geogràfics de més de 5.000 m. d'altura (Pamir), el desert del Gobi que en llengua Mogol significa, "lloc sense aigua" i el Taklamakan, que traduït ve a dir alguna cosa semblat a " allí on entres, però no surts".
Imaginem doncs, com aquells antics viatgers havien de creuar totes aquestes perilloses regions per unir les cultures d'Orient i Occident. El motiu principal, d'aquella època, com ha quedat clar, era el tràfic de mercaderies però, és important aclarir que la seda no era l'únic bé que es comerciava. Productes com l'or, la plata, pedres precioses, perfums, tints, cristall, etc, anaven d'Occident cap a Xina i les pells, la ceràmica, la porcellana, el jade, el bronze, les espècies i com no, la seda, viatjaven d'Orient cap a Occident.
De fet, la Seda va arribar a Roma quan l'emperador Wu Vaig donar va enviar una delegació amb aquests teixits en el 110 AC. Va ser llavors quan les famílies mes poderoses de la ciutat es van enamorar d'aquesta nova forma de teixit i es van disposar a pagar grans quantitats de diners per poder vestir amb l'espectacular Seda.
El final o decadència de la Ruta de la Seda queda més clar. L'auge de la navegació obrint rutes marítimes al segle XV, així com el naixement de nous imperis com els mogols, els turcs, selyucides i otomans i, com no l'àrab, van ser causes, més o menys decisives, en el declivi de l'eix comercial per terra de la Ruta.
Per tot això i després del nostre últim viatge d'inspecció a aquesta zona central d'Àsia, us convidem a què descobriu aquest interessant i mític lloc. La nostra recomanació és dedicar com a mínim 10 dies de viatge a la terra on la Ruta de la Seda trobava sens dubte, les ciutats mes belles del seu recorregut, Uzbekistan. La visita a la ciutat de Khiva, amagada entre les seves muralles a les portes del desert, la meravellosa Bukhara on passejar pels seus carrers mil·lenaris que ens conduiran fins a espectaculars Medersas (escoles Alcoràniques) i Caravanserais (antics allotjaments per als viatgers) i, com no, conèixer la que probablement sigui la ciutat més espectacular i màgica de tota la Ruta, la ciutat mítica de Samarkand. Poques vegades es pot estar en una ciutat tan bella com aquesta. Els seus mausoleus, Medersas, observatoris, etc, són únics al nostre planeta.
Però no només de ciutats viu aquest país, els seus paisatges són impactants, serralades amb mes de 5000 m. d'altura sobre el nivell del mar, llacs, deserts, el mític mar d'Aral i sobretot els petits pobles situats entre fèrtils valls, oblidats pel turisme, envoltats d'impressionants jardins naturals de flors i arbres fruiters que converteixen aquest lloc, a dia d’avui, en el que ja era en la seva època mes gloriosa, el millor oasi de tota la Ruta de la Seda.
En resum, fer un viatge a Uzbekistan és fer un viatge al que nosaltres anomenem, l'autèntica frontera entre Orient i Occident. Si la ruta de la Seda era coneguda com una ruta d'intercanvi de mercaderies, nosaltres cada vegada que tornem a aquesta zona d'Àsia Central estem mes convençuts que la Ruta era, a més, la ruta de l'intercanvi de Cultures i aquest va ser el lloc on, possiblement per la seva estratègica situació geogràfica, la frontera entre ambdues cultures es veu i es viu d'una manera, encara avui, extraordinària i única.
Fa uns 35 milions d'anys, a més de 3000m de profunditat, prop del centre líquid de la terra la calor extrema i la pressió van empènyer una bombolla de roca líquida cap a la superfície. Una vegada va assolir l'escorça terrestre, es va dilatar sota ella com una gran butllofa de 1600 km d'ample i va obrir el paisatge a la meitat.
El que va quedar després d'aquesta commoció va ser un paratge volcànic, situat en la banya d'Àfrica que se superposa amb Etiòpia, Eritrea i Djibouti, la Depressió del Danakil. En aquest punt, l'escorça terrestre es va separar tant en esquerdar-se, que tot el paisatge es va enfonsar, fent que algunes àrees arribessin als 150 m. per sota del nivell del mar. La seva geografia fa que la brisa fresca no pugui arribar fins a allà, i que la calor no aconsegueixi surtir-ne, per la qual cosa aquest lloc, es va convertir en un dels més ardents de la terra.
Però fa tan sols uns 30.000 anys, alguna cosa va canviar, i en un temps geològicament curt, aquesta zona es va omplir d'aigua de mar. L’avanç constant d'aquesta gran esquerda va desencadenar l'aparició d'una sèrie de volcans que van provocar l'aïllament d'aquest mar amb la resta d'oceà. Posteriorment les altes temperatures van fer la resta, l'aigua es va evaporar gradualment, i va deixar enrere alguna cosa d'incalculable valor, la SAL.
La falla del Rift, va portar la sal, i la sal, va atreure als AFAR. Els habitants del desert Afar, els qui extreuen sal des de fa 2000 anys.
Els seus orígens són incerts i probablement van ser pobles que van arribar fa uns 3000 anys a la zona i que es van barrejar amb els habitants que ja es trobaven aquí juntament amb onades semites posteriors, que provenien de la península aràbiga, molt probablement de Iemen.
En els climes càlids, la sal ha estat sempre un bé molt preuat. Durant milers d'anys, aquesta ha estat utilitzada com a moneda de canvi en tota Àfrica Oriental. Els Afar la criden l'or blanc.
A les 11 del matí, en els mesos més càlids, es poden arribar a superar els 50º, i sota aquestes condicions, els “focolo” o talladors de sal, fragmenten el sòl a cops i extreuen grans blocs que tallen en lloses d'uns vuit quilos anomenades “amolé”. El clorur de sodi que extreuen és tan pur que ni tan sols necessita ser refinat. Directament pot utilitzar-se com a conservant o com a sal de taula. Una vegada tallats els blocs de sal, aquests es carreguen en camells que formaran caravanes de fins a 100 individus i que emprendran el llarg camí cap a Assaita, on vendran la sal. 160 km, 7 dies de viatge per un lloc en el qual durant 9 mesos de l'any no cau ni una gota d’aigua, separen el lloc d'extracció, del mercat. No hi ha dubte, l’Àfar és un poble valent i resistent, doncs si no… qui podria sobreviure en el mateix infern.
Amb l'arribada dels àrabs, al voltant del S X d. de C. aquest poble nòmada va adoptar l'Islam, encara que mai han arribat a abandonar per complet la seva religió tradicional. I encara que majoritàriament són musulmans, els seus matrimonis, per exemple són monògams. Aquests són sempre concertats, sent habituals els enllaços entre cosins. La dona pot casar-se a partir dels 10 anys, una vegada se li ha practicat la infibulació (ablació parcial del clítoris amb cosit de la vulva). Tradicionalment un home no podia casar-se si abans no matava a un altre, demostrant així la seva vàlua, i penjant-se del coll o de la seva casa els genitals del seu oponent.
Els Àfar, no es dediquen únicament a l'extracció de sal. El pasturatge és una altra de les activitats econòmiques d'aquest orgullós poble, amb el que són constants els seus moviments per assegurar-se la supervivència del bestiar. És per això que les seves cases són construccions fràgils que els permeten ser desmuntades i resituades amb facilitat. Aquestes, anomenades “ari”, es carreguen sobre camells per tornar a formar un nou poblat en un altre lloc.
La carn, la llet i el te, que és servit a tota hora, són els components principals de la dieta Àfar. La llet forma part important en la tradició de l'hospitalitat. Per exemple, quan a un convidat se li dóna llet calenta per beure, l'amfitrió està indicant al convidat que pot comptar amb la seva protecció; i si en aquesta situació el convidat fos assassinat la seva mort ha de venjar-se com si ell fos un membre del clan.
Aquest és un poble fortament arrelat a tradicions i creences màgiques. Per exemple creuen que hi ha certs arbres sagrats, porten amulets per protegir-se, fan ofrenes per assegurar-se la seva protecció o fins i tot celebren la “festa dels morts” la Rabena, doncs creuen que les restes dels morts són molt poderoses.
Avui dia, degut en part a qüestions polítiques i mediambientals, la supervivència dels Àfar es veu amenaçada. La falta de pluja d'aquesta última dècada ha provocat una greu crisi en aquest poble, un dels més afectats pel canvi climàtic. Però hi ha alguna cosa que encara preocupa més als Àfar. La carretera que el govern està construint i que arribarà al mateix fons de la depressió del Danakil. Què serà d'aquest poble si els camions poden arribar fins al mateix salar. Quin serà el seu futur si les caravanes ja no tenen sentit?
Si vols descobrir el Desert del Danakil i als Àfar, Terres Llunyanes et porta aquest nadal de viatge per aquest increïble lloc.
Qui era Cleòpatra? Era la bella i despietada reina, capaç de seduir als seus enemics i satisfer així les seves ànsies de poder, tal com expliquen els historiadors romans com Plutarco; o bé era una dona intel·ligent, enginyosa i amb carisma, amant de les ciències i filosofia com la van descriure els àrabs. Molt s'ha escrit sobre ella, nombrosos documentals, òperes, ballets, pel·lícules i fins a biografies sobre la seva persona han popularitzat qui va ser considera la primera “celebritat” del món.
Ni tan sols estem segurs de quin era el seu aspecte, o com va ser enterrada. Fins a fa molt poc no s’havia trobat ni el seu palau, enterrat per terratrèmols i tsunamis en el fons del golf d'Alexandria, antiga seu de la dinastia Ptolemaica. L'única cosa que sabem és el que ens han explicat els antics historiadors, alguns d'ells enemics de Cleòpatra, i el que han interpretat els arqueòlegs durant tots aquests anys d'exploracions i estudis.
Filla, germana i mare de reis egipcis va néixer a Egipte cap al 69 a.c. Va pertànyer a la dinastia Ptolemaica, per la qual cosa Cleòpatra era una grega macedònia, descendent de Ptolomeu, general d'Alexandre el Gran, i fundador d'una dinastia que va regnar a Egipte durant tres segles, fins que Cleòpatra es va suïcidar i es va convertir en l'últim faraó d'Egipte.
Quan només tenia 18 anys, Cleòpatra va ascendir al poder. Va ser preparada per convertir-se en reina. Durant un any va regentar amb el seu pare, i a pujada al tron ho va fer fins i tot millor que ell. Cleòpatra va ser molt popular entre el poble Egipci. En part gràcies a la seva intel·ligència i capacitat per adaptar-se a la religió i tradició egípcia, doncs va ser l'única reina Ptolemaica que va aprendre la llengua egípcia.
Al mateix temps que Cleòpatra es convertia en reina d'Egipte, l'Imperi Romà avançava pel món, controlant més de 5 milions de km2 de territori. La força impulsora era Juli Cèsar, de 52 anys. Segura que Roma era una amenaça, Cleòpatra sabia que si volia conservar el seu tron havia de guanyar-se la confiança de Juli Cèsar.
Segons explica la llegenda, Cleòpatra va seduir a Juli Cèsar en una sola nit. D'aquesta relació, va néixer Cesarión. Amb un moviment polític molt astut, Cleòpatra, amb 21 anys, havia aconseguit una aliança internacional amb l'únic home capaç d'assegurar-li el seu tron.
Però en el 44 a.c. Juli Cèsar va ser assassinat. Roma va entrar llavors en una gran crisi. L'Imperi es va fragmentar; les províncies occidentals van ser lliurades a Octavi, hereu proclamat per Juli Cèsar, i les orientals al general Marco Antonio. Deixant oblidat a Cesarión, fill de Cleòpatra i Julio César i pel qual la seva mare reclamava el tron d'Egipte i el de l'Imperi Romà.
Lluny de renunciar i deixar-se sucumbir pels Romans, Cleòpatra va organitzar llavors una trobada amb Marco Antonio i es van enamorar. Això, o tots dos sabien que havien d'aliar-se. Ella per assegurar-se el futur del Regne d'Egipte, i ell per aconseguir diners i finançar així guerres per assegurar-se la seva posició enfront d’Octavi.
Trencada tota esperança de governar el món i sabent que no podia mantenir el regne d'Egipte, Cleòpatra decideix suïcidar-se, segons expliquen, per la mossegada d'una serp, evitant així la vergonya de ser mostrada com a presonera davant el seu poble i el poble romà. Roma va decidir no permetre una amenaça egípcia mai més, per la qual cosa a la mort de Cleòpatra, va acabar amb els 3000 anys d’història del regnat faraònic.
Si vols conèixer més d’aprop la història de Cleòpatra i del poble Egipci, Terres Llunyanes et pot aquest Nadal fins al mític Nil. Descobreix la Nostra ruta per aquest Nadal en grup i amb guia de Terres Llunyanes per Egipte.
EL NIL EN FALUCA
10 DIES
Sortida 27 de Desembre amb guia de Terres Llunyanes
A uns 78 km del Calafate just a l’extrem sud davant la Península de Magallanes i, al conegut Parc Nacional de “los Glaciares”, a Argentina, es troba un dels fenòmens més curiosos i sorprenents de la natura: El Perito Moreno; una gegantina glacera d'uns 60m. d'alçada sobre el nivell del mar, 30 km de longitud, 257 km2 de superfície, i obert en 5km sobre el Canal de “los Témpanos”, en el “Lago Argentino”. La seva visió és colossal. Sentir-se davant de tal fenomen ens fa viure la grandesa de la natura.
Batejat amb aquest nom en honor de Francisco Moreno, creador de la Societat Científica Argentina i actiu explorador de la zona austral d'aquest país, és una de les reserves d'aigua dolça més importants del món.
Però el més extraordinari no és només la seva immensitat. El Perito Moreno no deixa mai d'avançar, es calcula que ho fa a uns 2m. al dia. Cada tres o quatre anys té lloc un fenomen únic, la ruptura del front del Perito Moreno. Això succeeix quan la glacera toca la Península de Magallanes i forma un dic natural de gel que obstrueix la comunicació entre el Brazo Rico i el Canal de los Témpanos. Mentre, les aigües del Lago Argentino segueixen el seu curs de sortida cap al mar mitjançant el Riu Santa Cruz. Però el Brazo Rico, en quedar aïllat del llac i seguir rebent aigua de pluja i del desglaç comença a pujar de nivell. Pot arribar a aconseguir més de 30 m. de desnivell respecte al seu estat normal. És en aquest moment quan l'aigua exerceix una gran pressió sobre aquesta gran massa de gel i comença a filtrar-se pel punt on el gel és més fràgil, fins que finalment… la glacera es perfora, el pas de l'aigua s'accelera i finalment es produeix el derrumbament. El gel del Perito Moreno s'esquerda i gegantins blocs de gel cauen sobre el Canal, provocant que el pas d'aigua entre el Brazo Rico i el Canal de los Témpanos es restableixi en quedar un canal obert entre la costa i la Glacera. És en aquest moment on ens quedem sense alè, sense respiració. El soroll esgarrifós del gel en trencar-se, l'impacte dels blocs sobre l'aigua, la puresa del blau intens, gairebé turquesa del gel, ens commou i ens deixa atònits.
EN QUINA MESURA AFECTA EL CANVI CLIMÀTIC EN EL DESGEL DE LES GLACERES
El desglaç de l'Àrtic durant aquest 2011 ha assolit un rècord històric amb la menor extensió de gel registrada des de 1979. Parlar avui dia de la data en la qual l'Àrtic quedarà lliure de gel és encara una incertesa, però no hi ha dubte que el desglaç avança, que cada vegada s'obren més rutes de navegació i que la capa de gel és cada vegada més prima i de menor extensió.
L'amenaça del desglaç no s’aboca únicament sobre l'Àrtic. Les glaceres de la terra també estan sofrint les conseqüències del canvi climàtic. Segons l'informe elaborat per l'ONU dins del seu programa de conservació del medi ambient. (PNUMA), les glaceres patagòniques (35m), juntament amb les d’Alaska (25m) són les que major massa han anat perdent en comparació a les glaceres de l'Himàlaia o els Andes (10m)
L'informe diu que molts glacials poden trigar segles a desaparèixer per complet, però agrega que molts dels quals estan a baixa altura, glaceres més petites, que sovint són fonts essencials d'aigua a les terres seques, s'estan fonent molt més ràpid.
“No podem predir quan les glaceres desapareixeran per complet, segur i ben segur que estaran amb nosaltres per molt temps, però el que és un fet és que estan en reculada”, va afirmar el director adjunt del Centre Internacional per al Desenvolupament Integral de la Muntanya (ICIMOD), Madhav Karki, en presentar l'informe durant el cim sobre el canvi climàtic.
L'expert no va voler fer prediccions com les que van portar al Grup Intergovernamental per al Canvi Climàtic (IPCC) de l'ONU a afirmar erròniament que les glaceres de l'Himàlaia desapareixerien al 2050.
A més va indicar que en qüestió de dècades podria haver-hi problemes greus en el proveïment d'aigua en regions seques d'Àsia Central, Perú, Xile i Argentina.
A Argentina, precisament, acaba d'aprovar-se una llei de protecció de glaceres que, es preveu, tindrà un fort impacte sobre l'activitat minera al país, íntimament lligada a aquests ecosistemes.
TERRES LLUNYANES les següents rutes per descobrir la Patagònia
